Borges, inspector d'aus
L'Argentina contemporània, la que coneixem i no entenem, va néixer probablement el 1946. Però no el 24 de febrer, quan el general Juan Domingo Perón va guanyar les eleccions contra tot pronòstic (compte amb fer pronòstics a les eleccions argentines), sinó unes setmanes més tard: justament el dia, no precisat, que les noves autoritats van ascendir Jorge Luis Borges, escriptor i bibliotecari, al lloc d'“inspector d'aus”.
Mai s'ha resolt la controvèrsia sobre la denominació precisa del càrrec. Victoria Ocampos, amiga de Borges, va dir que consistia en “la inspecció de venda de pollastres als mercats de Buenos Aires”. Alicia Jurado va estendre les responsabilitats a “pollastres, gallines i conills”. Jorge B. Rivera va dir que la inspecció incloïa també els ous. Napoleón Murat va afirmar que, a més dels mercats de Buenos Aires, l'inspector havia d'ocupar-se de tota mena de fires.
El meravellós moment dadaista va durar poc. Borges, a qui el peronisme acusava, amb raó, de ser aliadòfil i “gorila” prematur (això de dir “gorilas” als antiperonistes va començar anys més tard), va renunciar a l'“honor” que li oferien i, tartamut com era, va iniciar una carrera com a conferenciant que, a més de proporcionar-li diners, li va curar la tartamudesa.
Aquell incident va ser utilitzat per Lucas Nine, set dècades després (2017), per crear una deliciosa novel·la gràfica titulada, com s'esperava, Borges, inspector de aves, en què l'escriptor es transforma en una mena de Philip Marlowe, amb gavardina i cigarreta entre els llavis, per resoldre misteris relacionats amb becs i plomes. En una de les primeres aventures, l'inspector descobreix que el seu amic Adolfo Bioy Casares ha enverinat un lloro que cantava sense parar la marxa peronista. En d'altres, proveït dels seus punys, el seu revòlver i el seu cinisme, Borges s'enfronta a una banda internacional de tràfic d'ous, a un segrestador d'òlibes i a altres delinqüents avícoles.
(La novel·la gràfica de Lucas Nine es va publicar a l'Argentina. Ignoro si és accessible.)
Sí, el 1946 marca l'inici del peronisme i de l'antiperonisme. El 1946, en efecte, també es posa en marxa l'imparable mecanisme de la inflació, vigent fins avui. Si se'n volen fer una idea (vostès mateixos) sobre l'embolic d'hiperinflacions, devaluacions, cops militars, guerres brutes i desastres que marquen la història contemporània argentina, vegin el meravellós monòleg de Tato Bores sobre l'assumpte. Posin al cercador “monólogo 2.000 de Tato Bores” i ja està. Tinguin en compte, en qualsevol cas, que el monòleg és de finals del segle XX, quan manava Carlos Menem. Encara havia d'arribar el corralito.
Però el 1946, l'any de l'assumpte avícola, també es pot veure com l'inici d'una de les explosions literàries més sorprenents que ha vist el món. Fins aleshores, les lletres argentines consistien majoritàriament en epopeies gauchescas com el Martín Fierro, de José Hernández, i en totxos decimonònics. A partir del cas de l'“inspector Borges”, ja conegut i generalment detestat al seu país (s'entestava a no semblar argentí), sorgeix una saga increïble. El 1948, Ernesto Sábato publica El túnel. I l'erupció és incontenible: Julio Cortázar, Silvina Ocampo, Adolfo Bioy Casares, Alfonsina Storni, Manuel Mujica Lainez, Ricardo Piglia, Roberto Arlt, Rodolfo Walsh, Osvaldo Soriano, Roberto Fontanarrosa...
Ara brilla Eduardo Sacheri, a qui vostès coneixeran encara que no l'hagin llegit: de les seves novel·les en van sortir dues pel·lícules famoses, El secreto de sus ojos i La odisea de los giles. Jo recomanaria, a més, Rodolfo Quique Fogwill, autor de Los pichiciegos sobre la guerra de les Malvines. Per donar una idea de l'acidesa de Fogwill val una anècdota que em va explicar Martín Caparrós. Un dia, quan acabava de morir el seu pare, Caparrós es va creuar amb Fogwill. Fogwill li va somriure: “¡Oh, mirá, un pobre huerfanito!”
No conec cap país, excepte potser els Estats Units, que des del 1946 hagi produït tants genis de la literatura. És una cosa inexplicable. ¿Serà pel peronisme i l'antiperonisme? ¿Serà perquè no hi ha qui entengui l'Argentina? Per descomptat, cap escriptor argentí no ha guanyat mai el Nobel. Això afegeix misteri al misteri.
Parlant de misteris, no n'hi ha cap si ens preguntem qui votaria l'inspector Borges a les eleccions del pròxim 19 de novembre. Javier Milei, sens dubte. L'endemà titllaria Milei de “nefast”. Com va fer sempre amb tothom.
