Avui fa 185 anys que va aparèixer publicada en un diari per primera vegada l’expressió “OK”. L’honor li correspon al Boston Morning Post, que el 23 de març del 1839 va publicar una nota en què ironitzava sobre les presses de The Providence Journal, l’editor de la qual havia comès algunes imprecisions.
Però si a vostès els agafa per esbrinar d’on surt això de l’OK, entraran en un món d’hipòtesis: que si un president dels Estats Units que volent dir “all correct” va abreujar “oll kurrect”; que si és el nom d’unes galetes per als soldats; que si era un codi dels telegrafistes (open key). Fins i tot els francesos reivindiquen que deriva de l’abreviatura a l'anglesa del port haitià de Les Cayes.
Vingui d’on vingui, l’OK ens tempta amb la seva simplicitat nord-americana per despatxar el munt de missatges que se’ns acumulen cada dia al mòbil, però fa temps que l’evito en un d’aquells actes de militància lingüística secreta (digueu-me quin és el vostre, perquè segur que no estic sol) que serveix almenys per resistir i no cedir més pams de terreny de català a benefici de l’omnipresent anglès.
I llavors, quan vull dir que una cosa m’està bé, no escric OK, sinó que escric “entesos”. És una expressió que sentia dir sovint a la generació dels meus pares com a fórmula per tancar una conversa, i m’agrada perquè incorpora un sentit de formalitat que guanya de llarg la banalitat de l’OK per qualsevol cosa. Mai res està “tot bé” perquè tot és perfectible. “Entesos”, en canvi, segella un pacte després que els dos interlocutors s’han assegurat que estan parlant del mateix i accepten mútuament els termes de l’altre. L’entesos és un OK conscient. Però l’OK sap com infiltrar-se. ¿No us han preguntat mai “Que em dones l’OK?”?
