Apunts al natural 08/11/2022

Escenes d’un present retroactiu

3 min
Alberto Núñez Feijóo el 7 de novembre durant la seva visita a Buenos Aires, al costat de Mauricio Macri, ex president argentí.

1. Feijóo. Al lideratge sense atributs precisos d’Alberto Núñez Feijóo li comencen a sortir els colors. Escollit per posar una pàtina de moderació que fes més digerible el desplaçament del PP cap a l’extrema dreta, s’ha posat en evidència víctima de la seva pròpia manera de fer política, aigualir els problemes en lloc d’afrontar-los, que sembla que li va sortir bé a la seva terra. A la política espanyola, estant a l’oposició se l’interpel·la constantment, amb la qual cosa està obligat a pronunciar-se. I la seva tendència natural a minimitzar les qüestions incòmodes ja li ha fet algunes males passades.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Preguntat per la sortida de les restes de Queipo de Llano de la Macarena, la llarga canviada que va donar com a resposta ja era perquè li pugessin els colors a la cara: “La política s’ha de centrar en solucionar els problemes dels vius i deixar els morts en pau”. Un demòcrata que opta per passar de puntetes sobre un criminal com Queipo de Llano, responsable de l’execució de 45.000 persones, ja denota una sensibilitat particular. Per què aquesta estúpida fugida d’estudi? Només pot haver-hi una raó: que Núñez Feijóo pensi que qualsevol comentari elogiós d’aquest moment de dignitat col·lectiva podria ser mal vist per una part del seu electorat. I, si és així, és inquietant que després de quaranta-cinc anys de democràcia l’imaginari franquista encara comptabilitzi fins a aquests extrems i, més encara, que el líder del que se suposa que és el partit de la dreta democràtica no sigui capaç de fer un pas endavant i prefereixi eludir la qüestió.

Però Núñez Feijóo no es va quedar content amb aquesta patètica fugida d’estudi i no ha tardat gaire a reblar el clau: “Fa 80 anys els nostres avis es van barallar i no té sentit viure dels rèdits del que van fer els nostres avis”. La guerra civil com una baralla d’avis realment mereixeria el títol de campió mundial de la insensibilitat. ¿És que no compten els milers i milers de morts que hi va haver? ¿No és conscient Núñez Feijóo de la calamitat que va ser la guerra civil i la dictadura que la va seguir que es limita a tractar-la com una batalleta dels nostres avis? Tots sabem d’on ve el PP. Però que a hores d'ara encara pretengui, amb un exercici d'aclaparadora frivolitat, amagar els crims de l’alçament que va tombar la República planteja molts interrogants sobre fins on pot arribar en el seu gir cap a la dreta buscant l’electorat de Vox i el seu suport. Realment, ¿on és l’autoritat d’un líder que necessita donar un espectacle miserable com aquest per por a perdre la confiança d’una part de l’electorat?

2. Joan Carles I. Però aquesta setmana també és la de la compareixença de Joan Carles I davant la justícia anglesa, que Corinna Larsen ha decidit regar difonent un relat personal en imatges. Certament, la imatge del monarca arribant a casa seva “amb una bossa carregada de bitllets i content com un nen de cinc anys” seria un escarni si no fos perquè ve de qui ve i perquè han sortit ja tantes coses que la figura del rei emèrit ja està amortitzada, per molt que ell encara es pensi que la gent l’espera.

Bona part del discurs de la Transició –que semblava prou raonable venint d’on veníem– queda llastat per aquest personatge que mentre la liderava va construir una trama de corrupció que la seva condició d’irresponsable ha deixat impune. Però, amb tot el que ara sabem, hi ha algunes preguntes que algun dia s’hauran de contestar: com va ser possible que l’aparell d’estat tolerés aquesta corrupció sistematitzada? Què tenen a dir els presidents que el van servir? I, per tant, què s’ha de fer perquè tenint un cap d’estat que manté la condició d’irresponsable aquestes coses no tornin a passar? S’està intentant donar-ho tot per amortitzat amb l’argument de protegir la monarquia, quan en realitat el que s’hauria d’afrontar és què fem amb una institució que no dona comptes davant de ningú. Però és tabú. Un tabú que va alineat amb la incapacitat de reconèixer el passat que acaba d'exhibir Núñez Feijóo. Sobre aquestes bases no ens pot sorprendre que els dèficits democràtics s’acumulin.

Josep Ramoneda és filòsof
stats