Escudella

No és l’escudella, el que farà disparar la bàscula passat festes. Ni és el vi o les bombolles triades per acompanyar. Fa més mal el pica-pica del sopar d’empresa o l’aperitiu de la feina, on no falta de res. Una escudella, un rostit, uns canelons són plats saludables, consistents i reconfortants, d’aquells plats que, un cop menjats, conviden a allò que es deia abans: “Estirar les cames”.

El caldo no és car de fer i de la carn, com de la que sobri del rostit, en trauràs farcit per als canelons. El caldo agrada a tothom que el tasti. No se li pot dir que no. És com el xarel·lo, com els mocadors de fer farcells, com la tenora: finíssim i rústic a la vegada. Elegant i bast, delicat i rude, per menjar en escudella (el vas de terrissa on se serveix la sopa que n’ha manllevat el nom) o en plat de Pordamsa. Per xarrupar i torcar-se amb la màniga o per absorbir de la cullera de plata delicadament, amb els llavis mig closos.

El caldo perfuma la casa (s’escapa de la cuina i puja cap a dalt, pel forat de l’escala quan obres la porta) des d’hores abans de dinar. De tots els plats que conec és l’únic capaç d’escalfar l’ànima, i això m’ho podrà rebatre qualsevol altre ciutadà de qualsevol altra contrada, perquè de sopes se’n fan a tot arreu i cadascú troba que la seva és la bona. Qui menja sopes se les pensa totes, deien els avis, els que no feien scroll. Volien dir que sí, que la sopa era aliment per al cervell, per anar a fer feina física o per anar a fer feina intel·lectual (podar ceps és intel·lectual).

Sopem en el sentit de menjar sopa. Deixem lloc a les cuineres, felicitem-les quan es queixin de les hores que fa que treballen i que el pentinat se’ls farà malbé. Anem, anem a buscar la recepta a l’ARA i anem a comprar “per fer caldo”. Traguem les copes boniques. Celebrem que tenim algú, qui sigui, que ens diu pel diminutiu. Deixem rondinar els rondinaires. Quantes vegades més passarà això? Sis? Set? Vuit? Tres?