Espanya i la 'barçadependència'
Que la Federació Espanyola de Futbol renyi el Barça per haver començat un tractament mèdic a Lamine Yamal és el món al revés. Si Espanya ha pintat alguna cosa en el panorama futbolístic europeu i mundial de les últimes dues dècades ha estat gràcies als jugadors i a les jugadores formats al Barça, capaços de practicar un futbol tècnic, brillant i guanyador, que va acabar amb tots aquells anys de desarrollismo futbolístic tan ben resumits en l’expressió “la fúria espanyola”, invocada amb una copa de Soberano a la mà, que “es cosa de hombres”. Un club que ha aportat una llista de jugadors que podríem començar amb Puyol, Xavi i Iniesta, i acabar amb Pedri (el Madrid no el voler) i Lamine, mereix un agraïment i no una coça. Però veient que la Federació ha arribat a tenir presidents com Luis Rubiales, s’entén la coça.
És incomprensible, per desagraït i poc intel·ligent, que després de tots aquests anys de barçadependència de la selecció espanyola (hi ha arribat a haver convocatòries recents en les quals no han cridat cap jugador del Madrid), i a mesos del pròxim Mundial, la Federació no sigui capaç de mantenir un diàleg fluid amb el Barça. El club és el que paga els jugadors i està en el seu perfecte dret d’administrar-los com més convingui als seus interessos.
Per descomptat, els jugadors estan encantats de ser seleccionats i somien amb el Mundial, i així, a còpia de farcir el calendari de partits oficials i de jugar cada tres dies, afortunat és el partit que no acaba amb un lesionat. Als jugadors, però, no els veureu mai passar d’una queixa retòrica. El xou ha de continuar.
