L’Espanya fracturada
Si no m’equivoco, la primera vegada que el president José María Aznar va dir que “antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España” va ser el 26 de novembre de 2012 a la presentació del primer volum de la seva autobiografia, Memorias I, a l’Hotel Intercontinental de Madrid. Una frase que va fer fortuna, i que preveia que el Procés “va a acabar demoliendo Cataluña”. Aznar ho va anar repetint, fins que el 18 de setembre de 2018 en una compareixença al Congrés de Diputats va afirmar, cofoi, que “eso ya se ha conseguido”. Una expressió que delatava que més que no pas d’una profecia, s’havia tractat d’una estratègia política.
Però la política es construeix, per dir-ho amb una imatge evangèlica, sobre la sorra. I el 14 de setembre passat era el mateix president José María Aznar, a la COPE, qui deia que arran de la negociació de l’amnistia per l'1-O érem davant de la “destrucción programada de la nación” (espanyola, esclar), i que és “el hecho más destructivo que hemos vivido” en democràcia, perquè consisteix en una “operación de desmantelamiento de la Constitución”. De manera que tot fa pensar que s'ha girat la truita i que qui Aznar ara pensa que es trenca, que es fractura, és Espanya.
Dos dies abans de l’entrevista a la COPE, al Campus FAES, Aznar havia rellançat el vell crit d’ordre: “Hay que decir de nuevo «¡basta ya!»” I a fe de déu que li han fet cas: no tan sols els feixistes que aquests dies es manifesten a Madrid a Ferraz, sinó el seu partit amb les velles promeses com Esperanza Aguirre i les noves glòries com Isabel Ayuso. Però també tota la premsa espanyolista de Madrid, és a dir, tota. O la patronal i l’Íbex-35. I, esclar, la majoria conservadora de la judicatura, seguint les instruccions precises que, just una setmana després del malaurat discurs de Felip VI, el 10 d’octubre de 2017 i en l’obertura de l’any judicial, els donava Carlos Lesmes, llavors president del Tribunal Suprem: "La indisoluble unidad de la nación española que proclama el artículo 2 de la Constitución es un mandato jurídico directo que corresponde garantizar a los jueces y tribunales”.
De manera que si bé és cert que han aconseguit que no pas Catalunya però sí l’independentisme s’hagi dividit –entre els anticapitalistes, els antipartits, els antijuntaries, els antiesquerrarepublicans i tota la resta de desenganyats–, ara el capriciós resultat electoral del 23-J els ha rebotit a la cara. I ara són ells els que viuen la fractura política d’Espanya. Una fractura, tanmateix, viscuda amb un dramatisme declaratiu, tremendista, molt a l’estil de la cultura política espanyola. Tant de bo, per a la independència de Catalunya, que aquests moments de tanta suposada flaquesa com els que simula l’espanyolisme hagués trobat el sobiranisme, si no unit, almenys articulat!
És fàcil, ara, fer broma amb l’apocalipsi anunciat per Aznar i seguit per l’espanyolisme més recalcitrant. Els podríem recomanar un procés de retrobament, que constituïssin una taula de diàleg a favor de la distensió i la reconciliació... I també podríem lamentar, com ploraneres a sou, els àpats d’enfrontament i divisió que els esperen a les famílies espanyoles la nit de Nadal. Però no ens enganyem, i recordem que la sobreactuació, l’esperpent, el sentit tràgic de l’existència, són molt propis d’aquell país.
Per tant, que ningú –cap independentista, vull dir– no es faci il·lusions. A hores d’ara no tan sols és incert la mena d’acord que pot fer possible la investidura de Pedro Sánchez aquest mes de novembre, sinó que encara és més dubtosa, en cas de produir-se el pacte, la seva estabilitat futura. D’una banda, perquè molt bona part del sistema polític espanyol el farà perillar des del primer dia. A l’equilibrista Pedro Sánchez li faran trontollar cada dia la corda sota els peus. De l’altra, perquè qui cregui que la darrera jugada del socialisme espanyol haurà desactivat l’independentisme català –si és que l’amnistia arriba a bon port– és que no ha entès quina és l’arrel profunda del conflicte.
De manera que, sigui la setmana vinent, sigui amb unes noves eleccions al gener, el cicle polític que es va obrir l'1 d’octubre de 2017 no quedarà tancat. Caldrà esperar a veure quan i com arriben les properes eleccions catalanes, i quin és el seu resultat, per tal que l’independentisme es repensi de dalt a baix. I ho haurà de fer atenent tota l’experiència acumulada, amb una anàlisi realista de com ha quedat la seva força i, si vol iniciar un nou embat polític, havent redimit d’una vegada les seves divisions internes amb, inevitablement, una nova generació de lideratges.
