Espanya com a psicodrama
Coneixíem Espanya com a problema, com a projecte, com a promesa i com a amenaça. El que portem dies veient, però (amb les concentracions no autoritzades davant les seus del PSOE, i amb les manifestacions de diumenge en diferents ciutats, que sí que eren autoritzades), és Espanya entesa com a psicodrama. Multituds que surten al carrer a esbravar, amb l'excusa patriòtica de la unitat d'Espanya, les moltes enrabiades, tristeses i frustracions que acumulen en la seva diària, i desigual, lluita contra la realitat. S'enfaden, insulten, criden barbaritats, demanen càstigs terribles contra persones que no els han fet res, criden proclames que duen escrites en un paper. Naturalment que tenen, com tothom, dret a la manifestació, però seria bo que aprenguessin a no malbaratar-lo.
És molt més greu, tanmateix, que aquests crits es vegin amplificats, i legitimats, per uns mitjans de comunicació que fan un ús indecent de la seva capacitat d'influència, i fins i tot per magistrats, i alts organismes judicials, que no dubten a agafar impuls en els clams del populatxo (que, en altres casos, menyspreen i rebutgen) quan van a favor del nacionalisme d'estat que ells mateixos practiquen i representen. Mostrar ofensa per l'ús d'un terme com lawfare, mentre veiem enèrgiques repulses contra una llei que encara no ha pogut llegir ningú, o fins i tot imputacions per terrorisme tretes del barret, diu poc (o ho diu tot) sobre la credibilitat i la imparcialitat d'una part de la cúpula judicial espanyola.
I, tanmateix, a pesar de tot l'estrèpit que genera el psicodrama patriòtic, el problema segueix sent el de sempre: que és mentida. Ni s'ha produït cap cop d'estat, ni Espanya va cap a una dictadura, ni s'ha esfondrat l'estat de dret, ni hi ha hagut frau electoral, ni se li ha impedit amb males arts governar al guanyador de les eleccions, ni s'ha abolit la Constitució per la porta del darrere, ni han usurpat el poder una banda de terroristes i colpistes, ni hi ha cap motiu per repetir eleccions, ni tampoc perquè intervinguin la Unió Europea ni l'OTAN. Tot aquest cúmul de falsedats, que certament dibuixarien un cas de màxima emergència política i institucional no tan sols a Espanya sinó dins la comunitat internacional, forma el discurs amb què cada dia es dirigeixen a la ciutadania els líders de la dreta nacionalista espanyola. La seva irresponsabilitat ha arribat a una crida a la mobilització que ha posat presidents autonòmics del PP (com la pobra Prohens, de les Balears) i el mateix Feijóo al capdavant d'unes manifestacions de caràcter inequívocament neofeixista que només per sort no varen acabar en cap episodi que s'hagués de lamentar.
No és previsible que la investidura de Sánchez faci corregir el rumb d'aquesta dreta que fa empal·lidir els esperpents de Valle-Inclán i que s'identifica bé amb els disbarats de Goya. La propera preocupació dels patriotes sentimentals i rabiosos haurà de consistir a seguir molt furiosament de prop què diu i què no diu Felip VI al seu discurs de Nadal.
