14/09/2021

Un espectacle sòrdid

3 min
Entrenament e boxa a Aldershot.
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: 'Un espectacle sòrdid'

1. El cop. Junts per Catalunya ha decidit rebentar l’estratègia d’Esquerra Republicana i deixar el govern independentista de potes enlaire. I ho ha fet amb un atac directe a l’autoritat del president de la Generalitat, la màxima figura institucional de Catalunya. Si resseguim les peripècies viscudes des de les eleccions del 14 de febrer, no ens pot sorprendre gaire. Tots recordem la humiliació a què varen sotmetre Pere Aragonès, que va necessitar tres intents per ser investit, buscant ja debilitar-lo abans de començar. Per a Junts per Catalunya és insuportable la idea que el president de la Generalitat no sigui seu. Per raons simbòliques, però sobretot per raons pràctiques. Junts és una amalgama de forces tan diverses que, per a ells, tenir la presidència de la Generalitat és fonamental per garantir la seva cohesió. Han intentat que aquesta funció de vincle la fes l’expresident Puigdemont, però a la llarga no és suficient, en un moment en què la política del dia a dia adquireix cada cop més rellevància.

Després de setmanes demonitzant la taula de diàleg, aquest dimarts Junts ha pretès donar un cop definitiu al president i a la negociació, perquè creu que així pot obtenir dues victòries amb un sol moviment. En el fons és el reconeixement d’un canvi d’etapa: davant la impossibilitat d’accelerar ara mateix el procés de ruptura, passa en primer pla l'interès de grup i el soci es converteix en l’enemic a abatre. Pere Aragonès ha reaccionat amb contundència, té l’oportunitat de dissipar els dubtes sobre la seva autoritat. Tanmateix, el marge per aconseguir la lleialtat dels presumptes aliats és petit. La capacitat autodestructiva de l’independentisme és considerable. Molt sòrdid, tot plegat.

2. L’oportunitat. I tanmateix hi ha oportunitats que no es poden deixar escapar. Una negociació entre governs és un precedent pràctic i simbòlic que cal explorar. Diu el president Pujol, a qui se li poden negar moltes coses però no el sentit polític, “que una cosa bona per a Catalunya ha de ser bona per a Espanya i ha de ser bona per a Europa”. És una frase que a molts els posa els pèls de punta pel reconeixement d’Espanya que suposa. Però, si ens la mirem sense prejudicis (és a dir, sense la lògica simplista de  l’amic i l’enemic), conté una dosi de realitat ben necessària en els moments que corren. Es pot declinar així: el referèndum només serà possible en unes circumstàncies en què a Espanya es pensi que també pot ser bo per a ella. I en aquell moment caldrà trobar una solució que sentin com beneficiosa totes les parts.

Ara mateix la prioritat catalana ha de ser rellançar el país després de la ressaca. I és aquí on la taula de diàleg pot ser un instrument útil si s’està disposat a fer política. Perquè el que és segur és que si cal esperar a la independència perquè Catalunya faci un salt endavant, ja ens ho podem mirar asseguts. El gran risc de l’independentisme és que l’opció de màxims serveixi de coartada per a una desactivació i una paràlisi creixent, que és el parany en què es mou Junts. Si ens situem en la dialèctica de la plenitud de drets nacionals o res, guanyaran els que busquen coartada per dissimular la seva impotència. Un mentrestant no pot ser mai un estat d’espera sinó d’acció política amb objectius concrets en l’àmbit del possible. I construint complicitats, en lloc de buscar caps de turc (ahir els comuns, ara Esquerra).

És grotesc que abans de reunir la taula una part de l’independentisme institucional aposti pel seu fracàs, en perfecta simetria amb la dreta i amb una gran part de l’opinió pública espanyola que veu privilegis i concessions cada cop que algú diu bon dia a Catalunya. No s’enganyin, si la taula fracassa no serà un èxit de l’independentisme. Estem en una fase important de rellançament postpandèmic i de represa general. I el país té potencialitat per aprofitar-la. Però no ho farà si s’amaga sota la closca del o tot o res. La via del no deu ser molt confortable per a algunes consciències, però fa petit el país i resta autoritat per implicar sectors de poder catalans que massa sovint miren a un altre cantó.

Josep Ramoneda és filòsof
stats