Especuladors: res de nou sota el sol
Aquesta setmana, mentre llegia la novel·la Contra el món (Empúries) de Pere Antoni Pons, he experimentat una sensació molt estranya. Tot i que l’escriptor hi presenta una Mallorca aparentment llunyana i fictícia, jo he sentit que em trobava davant d’una descripció familiar i real de l’illa. L’obra s’inicia amb la desaparició sobtada de la serra de Tramuntana, absorbida a glopades per la força de l’espai sideral: “I de cop un altre bramul geològic ho va fer tremolar tot, un altre colossal perfil fosc d’una altra muntanya es va desenganxar igualment de la terra i va deixar també enrere les companyes i va prendre el vol, xuclada per les altures fosques". El fenomen inexplicable s’ho enduu tot: pobles, rocams, animals i plantes. On hi havia grans famílies de cadenes que morien al mar, ara hi ha una esplanada gegantina i sorrenca, plena de polseguera. El buit, tanmateix, no perdura. Aviat s’omple de construccions. Els especuladors, hàbils carronyaires, s’aprofiten de la desgràcia, saliven amb les acaballes. Comencen a erigir l’espectacle grotesc de la Nueva Mallorca: una tirallonga d’edificacions maldestres i cimentades que pretenen reemplaçar de qualsevol manera els antics veïnats, reproduir els monuments emblemàtics per extreure’n beneficis. No els importa que els nous carrers no s’assemblin als vells; tampoc que el santuari de Lluc, que abans de la catàstrofe se situava en una vall, es refaci dalt d’un turó. La seva intenció és enriquir-se, no pas enriquir l’entorn –és en aquest sentit que s'han produït les manifestacions recents contra el saló immobiliari The District.
Suposo que el motiu pel qual no creia llegir ciència-ficció quan avançava per les pàgines de la novel·la era que aquesta follia edificadora, que no té en compte el territori ni les relacions que s’hi estableixen, m’era prou coneguda. Recordava la primera vegada que havia trepitjat Fuerteventura, l’illa més inhòspita i seca de l’estat espanyol, i hi havia topat amb un camp de golf moll, curull d’herba fresca: un verger artificial enmig d’un desert assedegat, un exemple vivent del desvari dels homes. També recordava les inacabables fileres de cases ordenades i idèntiques, esculpides amb materials forans, que recorren la costa de la península Ibèrica: pegots barats que destrueixen el patrimoni natural, encareixen el sòl, fan desaparèixer les espècies autòctones i empobreixen la vida dels homes. Contínuament, mentre assaboria la lectura de Contra el món, pensava en la llàstima que em generen Magaluf i les hordes de turistes que s’apoderen de Mallorca any rere any –per a les quals, a més, s’han edificat ingents urbanitzacions terrorífiques– i m’adonava que Pere Antoni Pons, amb aquesta obra, no ha volgut testimoniar el futur, sinó retratar el present. Ha escrit el testament d’una illa que ja fa temps que és morta.
