Esquerdats
Aquest cap de setmana, després d’escoltar l’entrevista de Roger Escapa a Montse Venturós, exalcaldessa de Berga, i de llegir gairebé d’una tirada el llibre L’esquerda republicana, dels periodistes Adrià Santasusagna i Bernat Vilaró, he entès fins a quin punt el factor humà té un pes decisiu també en el món de la política i, per tant, en la història d’un país.
Que el fracàs del procés independentista ens passaria factura com a país era i és una obvietat. Que hauríem de deixar passar uns anys per mirar-nos amb una mica de perspectiva, també. Sovint m’han preguntat amb estranyesa per què la literatura catalana no ha incorporat aquesta ferida i sempre he contestat que la ferida encara està oberta, que estem estabornits, que el trauma no ens permet ni parlar-ne. En Francesc Serés és un dels pocs que han gosat, a La mentida més bonica. Però sempre em referia a la societat: un país que té un anhel i es mobilitza per aconseguir-lo, que viu uns anys d’esforç i d’esperança, i que finalment ha d’assumir el fracàs i analitzar-ne les causes i potser els culpables. Tampoc no podem menystenir l’impacte que aquesta experiència ha provocat en la població que ni pertany ni tan sols va sentir proper el col·lectiu independentista; n’estem veient les conseqüències.
Però amb l’entrevista i el llibre que citava en començar he vist clarament que, a més a més de la frustració política, el país ha viscut –està vivint– la suma i la barreja de centenars o milers de ferides personals, de traumes íntims, que han deixat un senyal que costarà d’esborrar.
La que va ser alcaldessa de Berga del 2015 al 2021, Montse Venturós, quatre anys després que una depressió l’apartés de la primera línia política, s’ha explicat al programa El suplement de Catalunya Ràdio. Ha explicat les seqüeles emocionals i físiques de la depressió i ha confessat: “No perdonaré mai que no culminéssim la independència”.
La impotència, el desengany, la por i l’angoixa que provoquen la repressió també són presents al llibre que explica com es va esquerdar un partit com Esquerra Republicana, que té un pes tan rellevant en la història de Catalunya. Els seus dirigents, més enllà de la simpatia o rebuig que ens provoquin, hi apareixen sovint com a persones vulnerables, desconcertades i ferides.
No costa gens d’imaginar que arreu del país hi ha tantíssimes persones a qui el Procés –el fracàs del Procés– ha deixat tocades. Cadascú ha triat la manera de superar aquest moment baix, ja sigui allunyant-se de la política, buscant culpables o mantenint esforçadament una flama que no volen de cap manera que acabi apagant-se.
Em fa la sensació que, en veure’ns llepant-nos les ferides, molts observadors poden equivocar-se i, potser barrejant desitjos amb anàlisi política, donar per fet que la vocació independentista de Catalunya, com si fos una febrada tractada amb antitèrmics, s’ha acabat.
Però jo fa temps que vaig aprendre que les ferides –les físiques i les emocionals–, per curar-se, necessiten el seu temps. Diuen que al Quebec, després dels dos referèndums, van quedar vacunats contra les temptacions separatistes, però us recordo que, al seu escut, el lema que hi ha escrit és “Je me souviens”. Me'n recordo. Ens en recordem.