A la darrera reunió de ministres de Defensa dels països de l'OTAN, el secretari de Guerra dels Estats Units, Pete Hegseth, va dir dues coses que són interessants de comentar. Una, i ho ha manifestat sense embuts, ha estat repetir de nou als països europeus que han d'apujar els pressuposts militars fins al 5% del PIB, i que aquest increment s’ha de fer comprant les armes als Estats Units, un aspecte que Trump havia dit algunes vegades, però en el qual ara s’insisteix per si no ho teníem prou clar els europeus. En altres paraules, el rearmament d’Europa no es justifica per suposades amenaces militars que pugui tenir el continent, encara que el secretari general de l’OTAN hagi dit diverses vegades que Rússia ens podria envair abans de cinc anys, sinó per les necessitats de l’economia militar dels Estats Units, fent realitat la consigna de l'“America first”, que en aquest cas vol dir invertir els nostres pressupostos als Estats Units. El negoci és el negoci, i el nou CEO del món, Donald Trump, així ho vol. El que lamento, en aquest cas, és que hi hagi tants països europeus que se sumin a la voluntat de l’emperador, i estiguin disposats a enfonsar el poc que queda de l’estat del benestar a Europa per dedicar els pressupostos nacionals a la compra d’armes i, com a conseqüència, reduir la despesa social.
La segona qüestió fa referència a les declaracions en què Hegseth diu que, “si alguna cosa hem après sota la presidència de Trump és l’aplicació activa de la pau a través de la força”. Per a ell, aquest principi val tant per a Ucraïna com per a Palestina o per a qualsevol altre lloc del món. Es nota que aquest secretari de Defensa no procedeix de la diplomàcia i que tampoc coneix els principis de les negociacions de pau, perquè sabria que les paus imposades per la força condueixen a situacions d’extrema fragilitat, acumulació d’odis i riscos assegurats de noves violències. Canviar de manera forçada les causes que han provocat els conflictes armats és impossible i antagònic, i només pot conduir al que anomenem “pau negativa”, és a dir, a un alto el foc temporal, sense anar a les arrels del problema. Això passa sovint quan aquestes falses paus s’obtenen sense la participació d’alguns dels actors més importants, com ara passa a Palestina, on la població palestina no ha estat consultada sobre el seu futur i com arribar-hi. Seria interessant que les persones que estan a càrrec de la diplomàcia dels EUA estudiessin els casos de les paus fallides o incomplertes de les darreres dècades, com a Kosovo, Bòsnia, l'Iraq, l'Afganistan, Líbia i molts altres exemples, perquè tenim moltes experiències de pau exitoses i paus fracassades. És molt simptomàtic que s’estigui arraconant de manera vergonyosa el sistema de les Nacions Unides, i no em refereixo a la feina que no fa el Consell de Seguretat, sinó a les bones actuacions i bons oficis que ha tingut en molts llocs el departament d’Afers Polítics, que ara també inclou la tasca de Consolidació de la Pau, on hi ha negociadors amb molta experiència dels quals Trump no vol saber res, perquè menysté les Nacions Unides i tots els seus valors.
La “pau per la força” és un bon títol per fer un assaig, i li agafo la idea. Però és un mal presagi de cara a la gestió dels conflictes armats del present, que, com tots, requereixen l’expertesa de persones i institucions que tenen l’habilitat i la competència per saber conduir un procés negociador. Tot el que està passant al voltant del pla de pau de Trump per a Palestina –que roba diversos punts ja apuntats a la proposta de França i l'Aràbia Saudita de finals de juliol, la Declaració de Nova York– és més el reflex de la combinació de l’egolatria de Trump i la seva capacitat per fer negocis que no pas un veritable procés de pau participatiu, que és una de les condicions perquè pugui reeixir. Estaria bé que els estats europeus fossin més crítics amb aquests tipus de propostes, i no tan servils a les ocurrències del nou emperador mundial.
