03/04/2021

Què, com i on estudiar després de la pandèmia

3 min
Disponible en:

El 2007 es va aprovar a Espanya -ja amb retard- la legislació que adaptava les universitats a l’Espai Europeu d’Educació Superior (declaració de Bolonya de 1999). En el curs 2010/2011 (ara fa just 10 anys) tots els estudis hi estaven ja incorporats. S’ha discutit molt sobre la seva utilitat i eficàcia. Defensors i detractors segueixen utilitzant els mateixos arguments, però el que ningú posa en dubte és que al nostre país la seva implementació es va fer en els pitjors anys de la crisi econòmica. No va ser el cas d’altres països europeus, que, al portar-la a terme a principis del segle XXI, van poder realitzar grans canvis en les seves universitats. En termes generals sempre em va semblar un repte important i un encert en els principis, però al seu torn el “Bolonya a l’espanyola” va tenir molt de burocràcia i al professorat ens va complicar bastant la vida. Al costat positiu, la mobilitat de l’alumnat es va reforçar àmpliament i cursar una part dels estudis en una altra universitat europea es va convertir en una pràctica habitual.

Però la pandèmia va canviar d’un dia per l’altre les universitats, i va caldre adaptar-se i convertir fins i tot les classes més tradicionals en ensenyaments online. Ha estat un any molt dur per a professors i estudiants, que han vist les seves vides completament canviades.

Convertir les classes presencials en virtuals no era només un problema tecnològic. Va caldre revisar tots els conceptes i en molts casos des del professorat ens preguntem el sentit d’ensenyar determinades matèries o conceptes. Mai com fins ara s’havia plantejat la necessitat de modificar també els continguts per adaptar-los a les necessitats reals. Per a molts alumnes acostumats que el professor ensenyés i facilités el coneixement, l’aprenentatge encara ha estat més dur. El tímid assaig de les denominades flipped classroom (anar a classe amb els temes ja estudiats) es va estendre a la majoria d’assignatures. L’enyorada presencialitat no era només per les classes o els professors, sinó molt particularment per la interacció entre els alumnes.

El balanç és estrany. Professorat i alumnat han fet un esforç titànic en la majoria de casos, però la seguretat/utilitat dels plans d’estudis, les mateixes carreres i les seves sortides professionals, la precària situació laboral de molts professors, la valoració dels estudis, l’avaluació i eficàcia presenten més interrogants que mai.

Com en tantes altres coses, la postpandèmia no serà igual -i no em refereixo només als plans de digitalització de les universitats ja anunciats pel ministre Castells, i que si tot va bé arribaran amb relativa celeritat-. La preocupació en els últims temps ja era sobretot formar estudiants per a un món laboral competitiu, cosa que les carreres universitàries moltes vegades no eren capaces d’oferir.

I si ja era difícil decidir-se per uns estudis abans, ara crec que ho és molt més, ja que la pandèmia ens ha demostrat la debilitat del món en què vivíem. Però la vida segueix i aviat una part important de joves hauran de decidir no només si volen cursar estudis universitaris sinó què, com i on ho faran.

En relació al què, segueixen existint dues grans tendències: triar els estudis que més els agradin segons les seves preferències o motivacions personals, o triar les carreres que tinguin més ocupabilitat. Les dues opcions tenen pros i contres i de vegades poden compaginar-se, però si em pregunten quina aconsellaria, sempre m’inclinaria per la primera.

Pel que fa al com, caldrà veure les ofertes de les diferents universitats. Anteriorment els estudis eren majoritàriament presencials i en algunes universitats eren només virtuals (a Espanya el 85% dels graus i el 76% dels màsters eren presencials). Avui probablement aquesta separació ja no serà així i molts seran mixtos, és a dir, semipresencials. La digitalització de les universitats és ja una realitat i en conseqüència les ofertes també seran variades. El 2015 un estudi sobre el futur de les universitats europees apuntava que només les millors mantindrien ofertes presencials. No sé fins a quin punt aquest concepte avui seguiria sent vàlid.

I, finalment, la qüestió de l’on tampoc serà igual. No sé si l’anhelada normalitat serà completa al curs 21/22; el que és evident és que la pandèmia no s’haurà controlat igual en tots els països. L’atractiu de determinades ciutats, que jugava una basa important en l’elecció, també ha evolucionat, i en aquest sentit potser els estudiants tindran altres prioritats o no veuran la necessitat de desplaçar-se. Finalment, l’oferta més o menys ben adaptada dels plans d’estudi, i la seva qualitat i valoració en els rànquings, així com una presencialitat més alta o més baixa, també seran qüestions a valorar. Com s’ha dit moltes vegades en aquests últims temps, també aquí “no vivim en una època de canvis, sinó en un canvi d’època”.

stats