Europa espera Alemanya
La nova era política d’Alemanya neix fragmentada però amb ganes de canvi. L’espai polític d’Angela Merkel durant els últims setze anys ha estat tan ampli que els partits polítics necessiten tornar a redibuixar les línies ideològiques dels seus programes per negociar un nou repartiment de poder. El dubte abans de començar, però, és fins on pot arribar la renovació política en un país on l’encara cancellera ha aconseguit personificar el consens.
Europa, la gran absent durant la campanya electoral, espera Alemanya. Però el paper de Berlín en la política comunitària també està a punt de canviar. El nou canceller alemany d’entrada no comptarà amb l’autoritat negociadora guanyada per Merkel a cop de crisis existencials. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, perd la seva mentora. I el gran repte, a partir d’ara, és com lligar l’estabilitat interna -a Alemanya i a la Unió Europea- amb la necessitat d’adaptació a la volatilitat internacional.
AGENDA. Amb les eleccions presidencials franceses a l’horitzó, la primavera que ve, el marge per fer canvis a la UE és molt limitat, i una negociació llarga per aclarir el futur govern alemany no hi ajudaria. A més, la composició del pròxim executiu tindrà conseqüències directes, per exemple, en la consolidació dels fons Next Generation, en el debat sobre la fiscalitat o el salari mínim europeu i en la mutualització del deute -un gran pas endavant aconseguit per la urgència de la pandèmia, que els liberals alemanys, aspirants a ocupar el ministeri de Finances, rebutgen del tot-. Recordo perfectament un dinar a Brussel·les, just abans de les eleccions a la cancelleria del 2017, amb un dirigent dels liberals europeus que assegurava amb un somriure que “pensant en el millor per a la UE” el seu candidat en aquells comicis era el socialdemòcrata Martin Schulz i no pas els seus companys de files de l’FDP alemany.
La campanya d’un altre líder liberal, Emmanuel Macron, que a més agafarà també la presidència de torn de la UE a partir de l’1 de gener, estarà clarament marcada pel canvi de to que arribi de Berlín.
CANVIS. L’acceleració geopolítica obliga la UE a passar de la gestió de crisi a la transformació estratègica. Interna i externa. La figura d’Angela Merkel i, sobretot, la seva concepció pragmàtica de la política exterior, clarament delimitada pels interessos comercials d’Alemanya, han tingut una influència decisiva en les relacions de la Unió Europea amb Rússia i la Xina. Què canviaria en aquest sentit, o en el debat sobre l’enfortiment de les capacitats defensives de la UE, si els Verds tornessin a ocupar la cartera d’Exteriors, com ja ho van fer amb Joschka Fischer?
De portes endins, la UE necessita refer la qualitat de les seves democràcies. El 78,8% de participació registrat en aquests comicis demostra la voluntat de mobilització política quan hi ha molt en joc; quan hi ha una consciència clara que calen mesures urgents -en la lluita contra el canvi climàtic, per exemple-, o que s’acaba una era i toca fer apostes noves. Uns reptes que, a les urnes, s’han traduït en una fractura generacional en detriment dels dos grans partits tradicionals.
Però la fragmentació política alemanya també reprodueix els escenaris europeus de coalicions i victòries febles que marquen la nova realitat electoral. El més esperançador de la nit: la caiguda d’Alternativa per a Alemanya a la cinquena posició. Un fre al discurs d’odi i la polarització social, després de mesos de tensió als carrers per la limitació de drets de la pandèmia.
Ara ve una negociació llarga a Berlín. Un parèntesi que empetiteix la capacitat política de la Unió Europea i que multiplica la necessitat de canvi i d’acció que reclamen alemanys i europeus per fer front al món.
