Per decidir el guanyador del Festival d'Eurovisió existeix un sistema de votació que combina l'opinió d'un jurat suposadament "professional" (?) amb el vot virtual del públic de cada país participant. A les semifinals només es tenen en compte els vots del públic, mentre que a la final cada país atorga dos tipus de punts: el del jurat "professional" i el de la gent que vota des de casa seva. La cançó que obté la major quantitat total de punts és declarada triomfadora del festival i, en cas d'empat, guanya la que hagi rebut més vots del públic. Cada any, sigui per una raó o per una altra, aquest sistema genera polèmiques. En general, estan més que justificades. En si mateix, el Festival d'Eurovisió no és una qüestió política, però és obvi que s'acaba polititzant. Ara mateix també forma part de les guerres culturals, en la mesura que s'ha transformat, ni que sigui de manera extraoficial, en un esdeveniment obertament gai. Com afecta, tot plegat, la nostra percepció de la política?
Tradicionalment, el prestigi de la política s'havia basat en la capacitat d'articular harmònicament les relacions entre els diferents membres i col·lectius de la polis. Si eren fluides i fructíferes, no estaven basades en la coacció o l'engany i, a més, ajudaven a desfer tensions entre interessos contraposats, la política gaudia del seu màxim nivell de prestigi. Era percebuda com a necessària –millorable, evidentment, però necessària–. Internet, i tot allò adherit a aquesta tecnologia, com ara el més que dubtós sistema de televot d'Eurovisió, pot arribar a erosionar aquesta percepció. No es tracta exactament d'un sentiment negatiu de descrèdit, sinó més aviat d'una visió neutra d'inutilitat: per a què volem la política si la base de les nostres relacions socials més importants no reposa en la polis tal com l'enteníem fins ara? La pregunta ja té sentit en l'actualitat, i podria acabar tenint-ne molt més d'aquí pocs anys. Internet planteja una estructura de relacions plenament reticular, basada en formes complexes de reciprocitat, no pas en la linealitat unidireccional d'una jerarquia. La idea de comunitat o de nació, de polis, ja no té gaire sentit en el si d'aquesta nova estructura: gairebé totes les relacions poden arribar a ser descentralitzades i, en un sentit diferent de l'actual, privades. La mediació de la política es faria cada cop més tènue perquè, de fet, la mateixa noció de polis resultaria cada cop més irreal. La polis habita ara al núvol, i el núvol és una abstracció algorítmica gestionada per la IA.
La principal crítica a la democràcia representativa sol fer referència... al seu caràcter poc representatiu. Els polítics són triats per un període de quatre o cinc anys; al llarg d'aquest temps, la voluntat real dels ciutadans i les decisions dels polítics es van allunyant. Fins ara, aquesta inevitable asimetria s'intentava corregir a còpia de prospeccions demoscòpiques, però l'auscultació de l'opinió pública mai no ha aconseguit millorar les deficiències del sistema. Les xarxes socials han creat una cultura pseudodemocràtica i pseudoparticipativa que comença a tenir un efecte generacional important. Tard o d'hora, la generació que ha crescut en el si d'aquesta nova realitat s'acabarà preguntant, no sé si legítimament o no, quina és la funció del Parlament i dels parlamentaris, tenint en compte que les decisions polítiques podrien ser establertes directament per la totalitat dels ciutadans amb un cost econòmic molt baix. Per a què volem representants si ens podem representar nosaltres mateixos?, diran alguns. I per a què necessitem el fòrum momificat del Parlament si disposem de TikTok o d'X?, afegiran uns altres. Per què hem de votar cada quatre anys si ho podem fer diversos cops al dia? Etcètera. El tàndem Trump/Musk va copsar aquest estat d'ànim difús a la perfecció, i el va canalitzar cap als seus interessos.
Amb televots o sense, una qüestió com la de la participació d'Israel al Festival d'Eurovisió, per exemple, hauria generat en les circumstàncies actuals una forta polèmica. Aquí estem plantejant una qüestió molt més delicada: la de societats que puguin arribar a considerar la possibilitat d'atorgar legitimitat política a la codificació algorítmica de pseudovots emesos amb un mòbil en qualsevol moment i sense cap control real. Aquesta és la gran fantasia del populisme rupestre que controla les xarxes socials, però també la de l'esquerra woke que fa un ús programàtic de la cultura de la cancel·lació. En el si del món kitsch i provocadorament banal d'Eurovisió hi ha indicis que convé tenir molt en compte a llarg termini.
