ABANSD’ARA

Els ex d’ara i els ex de demà

De Víctor Alba (Barcelona, 1916 - St. Pere de Ribes, 2003) a l’Avui (23-VI-2001). Article representatiu d’un periodista intransigent, indignat, rebel, sense pèls a la llengua. Amb motiu del centenari del seu naixement, hi ha programada per demà, al Museu d’Història de Catalunya, una jornada dedicada a la seva vida política i a la seva obra periodística.
PERE PAGÈS I ELIES ‘VÍCTOR ALBA’ 2001

Probablement no us hi heu fixat, però el món polític d’aquí i de fora d’aquí xipolleja d’ex: excomunistes, exfeixistes, extrotskistes, ex qualsevol cosa. És un exercici a recordar, de tant en tant, aquests canvis de, diguem-ne, camisa. Ja veurem per quina raó. De moment, passem llista (incompleta i de memòria). Podem començar, és clar, pels exfranquistes, que feren la Transició, l’acceptaren o l’aprofitaren. A aquests joseantonianos (com el mateix Aznar) els trobem avui, en munió, al PP. Només un, Jorge Vestringe, se separà de Fraga i es passà al PSOE. Uns altres, que de l’extrema dreta (vull dir del comunisme) passaren a l’esquerra propera al PSOE, foren Cristina Almeida i Nicolás Sartorius. Uns altres, encara, foren els de la primera ETA, sota el franquisme (que no té res a veure amb l’ETA actual). Vinguda la Transició, fundaren Euskadiko Ezquerra i s’aliaren amb el PSE. [...] Però els que de veres són ex són aquells que a les darreries del franquisme i durant la Transició eren membres de grupuscles comunistes que es consideraven més comunistes que el PCE de Carrillo. Si feu un esforç de memòria o de documentació, potser en recordareu alguns. Hi ha una llista de 49 (sí, 49!) grupuscles. [...] Qui eren els seus militants? Pocs i tots fills de casa bona, que trobaven en les accions i les frases espectaculars una manera de rebel·lar-se contra la família. Avui trobem molts d’aquests rebels ultradogmàtics establerts en el món dels negocis (de la mateixa manera que els hippies nord-americans de l’època de la guerra del Vietnam es transformaren en yuppies conservadors, que han votat per Bush). [...] Ara no sortim del franquisme. Hi ha ateneus i centres on els joves -alguns- van a documentar-se, a discutir, a tractar de veure com és la societat i com voldrien que fos. Però hi ha també grups d’okupes (prou nombrosos perquè hagi sorgit un nom per a designar-los, com si fossin una tendència ideològica o un partit). N’he conegut bastants, els he visitat a voltes allà on ocupen cases abandonades. I la conclusió que en trec -i que comparteixen altres que, com jo, s’han interessat pel fenomen-és que es tracta de fills de famílies benestants (fills de burgesos, hauríem dit quan jo era jove). I que no discuteixen aquelles coses que una minoria de fills d’obrers i botiguers discuteixen als ateneus populars. Dit brutalment, els okupes d’avui em fan pensar en aquells fills de burgesos que escollien, potser a l’atzar, un dels quinze o vint PCE escindits, ara fa vint-i-cinc anys, i que avui són ministres d’Aznar, diputats o empresaris.

Més continguts de