L’extrema dreta i la llibertat
Confesso que cada vegada que sento algú d’extrema dreta parlant de llibertat m’espero el pitjor. És un estereotip, probablement, d’acord, però gairebé mai m’han decebut. L’extrema dreta vol just el contrari de la llibertat: parteix d’una visió del món en què tot és rígid, formal, jeràrquic i inamovible, i ho porta a un punt en què ho presenta com una veritat absoluta, derivada de la pròpia naturalesa del món. I qui no ho vegi així és un ser menyspreable, que no té dret a la paraula ni gairebé a l’existència, de manera que si convé se’l pot il·legalitzar, empresonar o fins i tot suprimir, si les circumstàncies són propícies a fer-ho, en nom d’un ordre i una veritat tan indiscutibles que ningú es pot atrevir a qüestionar.
Aquesta és, al meu entendre, la raó de la fascinació i la por que exerceix l’extrema dreta, que, per essència podríem dir, és antidemocràtica. La democràcia és debat, confrontació dins d’unes normes, pacte, convivència. Acceptació de la pluralitat de raons i punts de vista. L’extrema dreta és imposició sense escoltar ni debatre, amb l’amenaça d’eliminació si no acceptes la seva raó. Aquest caràcter totalitari, aquesta impossibilitat del parlem-ne, és allò que ens deixa fora de joc, i que és utilitzat, justament, per paralitzar els adversaris.
Malgrat tot, però, l’extrema dreta se serveix de la paraula llibertat quan li convé. La llança com una bala contra la igualtat, que tampoc no li agrada, però que també invoca quan li convé. Per exemple, per justificar una recentralització del poder, enfront de l’estat de les autonomies o dels intents de construcció d’un estat federal. Però anem a l’àmbit de l’educació, on tan sovint s’esgrimeix “la llibertat dels pares per triar l’educació dels fills”. Un concepte que ha amagat durant molt temps una intenció ben clara: la de la negació d’una escola igualitària, és a dir, pública, i la possibilitat de crear mecanismes per jerarquitzar les escoles, de tal manera que les posicions de classe es puguin reproduir ben còmodament. I d’exigir, alhora, que tot això sigui pagat amb diners públics, en nom de la llibertat.
Fins aquí, la jugada estava clara: les escoles públiques gaudeixen d’unes determinades condicions, les privades d’unes condicions millors, perquè les famílies que les trien poden destinar a l’educació quantitats més altes que l’Estat; i si són concertades, encara més, ja que una part ve del diner públic, i ja trobarem manera de justificar els ingressos privats. Sempre en nom de la llibertat, una llibertat que suposa eliminar la igualtat d’oportunitats, però no anirem pas contra la llibertat, oi?
Ara, però, s’ha produït un salt qualitatiu important. Es proposa una operació contrària a la igualtat, justament perquè és una ofensiva contra l’escola pública; però no només. L’esforç que s’ha produït en l’etapa democràtica no implica únicament que tothom tingui dret a opinar i tots els criteris i interessos siguin tinguts en compte; suposa també anar fent desaparèixer els motlles rígids, els prejudicis, les normes inalterables, tota una carcassa ancorada en lleis i costums que limitava terriblement la llibertat personal i col·lectiva i convertia en marginades totes aquelles persones que no s’ajustaven als models normatius. L’avenç del feminisme ha permès alliberar les nenes de molts dels tabús que regien la seva vida -no corris, calla, no estudiïs, obeeix cegament- i comença també a alliberar-ne els nens -sigues fort, competidor, guanyador, imposa’t-. I comença igualment a alliberar nens i nenes que no encaixen bé en el gènere que els ha tocat per naixement. Una finestra real cap a la llibertat, després de segles de patiment de tantes persones incòmodes amb el model que se’ls exigeix que compleixin.
Les persones lliures són menys dòcils, és ben conegut, perquè poden controlar millor les condicions de la seva vida. El que propugna Vox, i que malauradament ja s’està obrint camí en algun indret del país, no és la llibertat, sinó la pèrdua de llibertat. Implica, sobretot, un greu perill per a les criatures que no puguin rebre aquests ensenyaments. Durkheim, un sociòleg francès que va treballar molt sobre l’educació, ens ho va deixar clar: les criatures no pertanyen als pares, sinó a la societat, i han de ser educades per adquirir els codis habituals en l’àmbit en el qual viuen, perquè d’altra manera no s’hi podrien moure amb facilitat, es trobarien desplaçades. Si cada família pogués decidir què aprenen i què no els seus fills i filles, crearíem una societat incapaç de conviure, amb hàbits i criteris tan dispars que el conflicte seria constant i inevitable.
Un llibre recent ens ho mostra a bastament: Una educació, de Tara Westower, criada en una família de mormons que li va impedir anar a l’escola. Un exemple brutal del patiment que poden generar les creences rígides, tancades, obcecades. Tota una lliçó sobre allò que mai no hauríem d’acceptar que s’imposés a les criatures en funció de les obsessions familiars, perquè el preu que en poden acabar pagant és excessivament elevat.
