Què s’ha de fer amb l’extrema dreta?
¿Cal aïllar l’extrema dreta a les institucions polítiques? ¿Cal combatre-la dialècticament als mitjans de comunicació? ¿O se l’ha d’ignorar i esperar que la indiferència la faci irrellevant? L’ascens de l’extrema dreta a Catalunya, i encara més a Espanya, és certament un fet inquietant per a qualsevol consciència democràtica. A les darreres eleccions, el partit d’extrema dreta va obtenir a Catalunya un 7,7 per cent del vot. A Espanya el 2019 va superar el 15 per cent. I tot això sense comptar que la relació entre aquesta extrema dreta i els partits que hi fan frontera és extremadament porosa, de manera que les lògiques de vot útil possiblement emmascaren proporcions de suport que encara podrien ser més grans.
Sigui com sigui, s’ha acabat l'excepció espanyola en el marc europeu en què, fins només fa quatre o cinc anys, semblava que la dreta conservadora podia actuar de dic de contenció a l’extrema dreta. I és comprensible que l’aparició d’una extrema dreta amb una ideologia descaradament racista, xenòfoba, masclista i paradoxalment antipolítica, hagi provocat tota mena de discursos polítics i morals exorcitzadors, a part de les més que previsibles utilitzacions barroeres per culpar-ne els respectius adversaris. A Catalunya, per a l’unionisme, òbviament és l’independentisme qui ha despertat la bèstia. A Espanya, per a la dreta que fins ara l’encabia, la culpa és dels “comunistes” de Podem. Entretant, calen més anàlisis rigoroses i sobretot ens cal saber com respondre-hi des de les posicions estrictament democràtiques en les quals l’extrema dreta s'empara, precisament, per vulnerar-les.
Es pot tenir la temptació de buscar explicacions locals i a curt termini per a aquesta entrada de l’extrema dreta als Parlaments de l’Estat. Però per entendre la magnitud del desafiament és necessari observar, com a mínim, Europa sencera i amb perspectiva llarga. Com és que en terres més pròsperes econòmicament i de més gran tradició democràtica l’extrema dreta obté suports que superen el 25% de la població? Què passa a la veïna França que a les properes presidencials Marine Le Pen pot guanyar Emmanuel Macron a la segona volta? Tot plegat assenyala alguna cosa massa profunda per voler resoldre-la només amb condemnes radicals o amb cordons sanitaris.
Els experts suggereixen que més enllà de crisis econòmiques o del temor al gruix dels fluxos migratoris, aquest creixement es deu a raons vinculades a les incerteses dites identitàries que algunes persones viuen com una amenaça a la seva comunitat de refugi. I potser no és tan estrany que com més obertes són les societats més difícil sigui substituir els vells mecanismes de cohesió social per les noves identitats de projecte, com en diu Manuel Castells. Dit d'una altra manera: que no és fàcil refiar-se d’unes promeses de futur just quan aquest futur és especialment obscur i quan la confiança en qui ens hi hauria de conduir és tan escassa.
En qualsevol cas, la repugnància moral que produeix el discurs de l’extrema dreta no s’hauria de convertir en una condemna del ciutadà que la vota si no es vol provocar el contrari del que es desitja. Una cosa són les organitzacions que atien idees antidemocràtiques, i una altra els qui els voten perquè, amb raó o sense, viuen el món actual amb por. Per molt que costi, qualsevol anàlisi exigeix un esforç previ de comprensió del malestar individual i col·lectiu que busca consol en l’extrema dreta.
No sé si serveix de res fer el buit als partits d’extrema dreta, però el que és segur és que no s’han de menystenir les raons i el malestar dels qui els voten. I, sobretot, cal preguntar-se per què els partits tradicionals a dreta i esquerra, però també el conjunt de la societat que sí que diu que confia en la democràcia, no són capaços d’entendre i atendre les inquietuds d'aquests ciutadans i de donar-los respostes creïbles i satisfactòries.
Salvador Cardús és sociòleg
