L’expresident ha anat desapareixent de l’escena política catalana i convertint-se en un oblidat de luxe. De vegades reapareix, però és més una qüestió formal que no una realitat profunda. Com les ceràmiques de Lladró o els càrrecs públics jubilats, és allà i només algú se’n recorda de tant en tant, posant de manifest que algunes coses queden condicionades al fet que encara és a Waterloo. Encara que es manifesti, ja significa poc i s’ha convertit en un pes mort en la política del país. La mudança tan ràpida des de la cresta de l’onada al més humiliant dels oblits ens demostra que tempus fugit i que la capacitat d’amnèsia de les persones és inversament proporcional a la disposició d’enaltir líders mitificats i jurar-los amor etern. És obvi que fins que se li apliqui l’amnistia a la qual alguns jutges es resisteixen, estarà al mig com una pedra en el camí que obliga a fer giragonses als caminants, però que ja gairebé només és història. Junts, però, queda atrapat políticament. Encara que llueixi alguns líders puigdemontistes, el partit requereix i malda per tornar a la realpolitik, refer l’itinerari dels darrers anys i recalar a CiU, com li reclamen els grups d’interès, i tornar a preocupar-se del món real com a alternativa conservadora lligada al vell catalanisme, encara que el llenguatge sigui sobiranista. Però cal, abans que res i per fer-ho possible, que Puigdemont surti de l’equació i poder renovar així cares i polítiques. Paradoxalment, són els jutges tan bel·licosos amb el Procés els que els mantenen ancorats en les posicions del 2017.
El PSC, però també la possibilitat de recuperar una dinàmica política més convencional, requereixen que Junts torni per fer d’oposició o bé sigui un possible soci realista i confiable per a les qüestions de país, que abandoni d’una vegada la deriva insurreccional que va començar ara ja fa quinze anys. Els resultats de l’aposta no poden ser més nefastos; cal que posi fi a un aventurisme que ja ha cansat, fins i tot, els seus màxims valedors. El govern de Salvador Illa ha normalitzat la política catalana, fugint d’il·lusions òptiques però també de rancúnies, fent de la gestió i el progrés de Catalunya el principal propòsit polític, asserenant la controvèrsia identitària catalana i defugint la dinàmica de confrontació. El seu projecte i la seva actitud han guanyat la partida a la societat catalana i se'ls ha fet seus molta gent que no està ubicada justament en l’espai socialista ni de l’esquerra. Necessita, però, una oposició també normalitzada i que exerceixi com a tal, que no rememori un passat recent que té ben poc de memorable. Els escassos llaços grocs que queden al carrer s’han pansit, deteriorat i embrutit i gairebé ningú manté la proclama llargament brandada del “Ho tornarem a fer”. Ja no hi ha qui cregui en una nova edició d’una aventura molt cara en el camp econòmic i pel que fa a la cohesió política i social; tampoc entre els independentistes. El govern actual no fa retret als seus protagonistes, mira endavant i dona per feta una reconciliació que no s’ha verbalitzat, però que s’ha donat de facto. Indults i amnistia hi han ajudat.
La llei d’amnistia que es va aprovar, ara fa un any, al Congrés dels Diputats es va fer per això, tot i el cost polític en termes de crispació a Espanya. Resulta paradoxal, però, que sigui el poder judicial el que jugui en contra de superar la situació política enrarida i encallada que s’havia generat. Diuen que la justícia és cega, però és necessari que ho sigui tant? És una mesura per sobreposar-se a una situació de conflicte, no per dictaminar si èticament i moralment els beneficiaris n’eren mereixedors o no. Els Parlaments, a l’aprovar lleis, fan política, i no són els jutges els que s’han de pronunciar sobre la intencionalitat i el propòsit que hi ha al darrere. L’amnistia és sempre una mesura de gràcia que atorga qui pot fer-ho. El que es fa ara és mantenir l’esfinx de Puigdemont a Bèlgica com a condicionant de la política catalana i espanyola, encara que el seu paper sigui cada vegada més marginal que real; és retardar innecessàriament una normalització imprescindible per a tots. Carles Puigdemont, ho sento, ja no té un paper central en la política, es digui el que es digui, més enllà d’un simbolisme devaluat. Sobre el seu exili no s’aixecarà cap lideratge ni projecte polític per al futur. Ell és el primer que ho sap, però el seu impàs jurídic paralitza una sortida definitiva de la pantalla processista que ell representa. Ell no hi guanya res, com tampoc un partit que es veu atrapat en una estratègia basada en un passat il·lusori. Segurament, és el mateix expresident el més interessat a sortir del mig, tornar i gaudir llargament del retorn a l’anonimat polític i, qui sap, si a la indiferència. La política catalana necessita superar aquest passat recent fet de proclames èpiques que no porten enlloc. Sembla que el poder judicial no ho vol així.
