El 2026 passarà a la història del servei de Renfe i Adif a Catalunya com l’any en què les dues empreses estatals, amb la inestimable ajuda dels maquinistes, van batre un nou rècord: el servei va passar de molt deficient a inexistent.
L’Estat ha deixat 400.000 persones sense trens durant dies, i encara avui els usuaris van a les estacions a veure si sona la flauta i poden enfilar-se a algun transport rodant que els porti a la feina al matí i els torni a casa al vespre. Això sí, estem de sort: el ministeri ha trobat en un calaix 1.700 milions d’euros més que destinarà a pressupostar-los a Catalunya en els pròxims cinc anys. Que els acabi executant són, com saben els lectors de l’ARA, figues d’un altre paner. Amb la pluja de milions ferroviaris que van prometre en el seu dia Zapatero i Rajoy, Rodalies seria avui l’enveja del món desenvolupat.
Ha calgut l’apoteosi de tots els caos perquè l’Estat digui que hi posarà més diners (nostres). És molt gros i, tot i així, la gent ha demostrat una paciència i una resignació encomiables. La desmobilització és palpable, perquè la resposta al caos d’aquests dies hauria de ser de l’altura d’una vaga general o d’un tancament de caixes, que cap sindicat majoritari ni es planteja, per descomptat. I això que els que volen pujar al tren a les set del matí segur que formen part d’allò que n’hauríem de continuar dient classe treballadora. Només faltava que els convocants de dues manifestacions de protesta per al mateix dia no es posin d’acord.
La falta de confiança d’aquests dies no és només la de la gent amb Renfe i Adif (està més que justificada), sinó amb els partits, els sindicats i amb nosaltres mateixos com a societat. És aquesta la confiança que hem de recuperar.
