Fanatisme judicial
El jutjat d’instrucció 18 de Barcelona ha decidit investigar penalment l’exconseller Raül Romeva i diferents ex alts càrrecs del Govern després que la Fiscalia hagi presentat una denúncia a partir d’un informe del Tribunal de Comptes que analitza les despeses destinades a l’acció exterior del Govern entre el 2011 i el 2017. El mateix òrgan de fiscalització, que hem de recordar que també té funcions jurisdiccionals encara que no s’integra dins el poder judicial, ha citat per al 29 de juny quaranta ex alts càrrecs perquè prestin fiances milionàries pel mateix concepte, en aquest cas per fer front a possibles responsabilitats comptables.
És un no parar d’invectives de l’aparell de l’Estat. Ara de la mà de la Fiscalia, que “t’ho afina” (Fernández Díaz dixit ), i d’un òrgan extremadament polititzat que controla els comptes de l’Estat i que, per cert, acumula el pitjor historial de nepotisme institucional d’Espanya. M’hi jugo un pèsol, però, que pocs recorden que aquest tribunal ha actuat ara seguint un mandat de la comissió mixta Congrés-Senat per a les relacions amb el Tribunal de Comptes, del desembre del 2017, adoptat a proposta del PP i amb el suport del PSOE i Ciutadans, després que el govern de Mariano Rajoy fes la liquidació del Diplocat, l’activitat del qual ja havia estat suprimida amb l’aplicació del 155. Aquelles pluges ens han portat aquesta fangs!
Crec, tanmateix, que el pitjor és l’actitud de la Fiscalia, ja que evidencia un cop més l’afany de seguir judicialitzant el conflicte i d’alimentar sense parar una estratègia punitiva amb un afany venjatiu i fanàtic execrable, com demostra el seu recent informe contrari a la concessió dels indults als condemnats de l’1-O o el recurs contra la sentència exculpatòria dels membres de la sindicatura electoral. Temo molt que la Fiscalia va al seu aire, en plena sintonia amb una dreta judicial totalment unchained, per bé que és legítim pensar el contrari, ja que va ser el mateix Pedro Sánchez qui va fanfarronejar sobre la seva adscripció (“¿La Fiscalia de qui depèn? Doncs ja està...”)
La reacció més natural i humana seria tirar el barret al foc, si no fos perquè encara som en plena fase d’exhibició èbria del poder coercitiu de l’Estat i no ens calen més màrtirs. I perquè encara resta algun interstici pel qual es pot escolar alguna solució en el marc del diàleg i la negociació. Ara bé, cal que aquesta desinflamació arribi amb celeritat. Pot ser molt bé que, si no hi ha avançament electoral a Andalusia i a Espanya -la patacada madrilenya no reporta especials incentius al PSOE-, hi hagi indults a l’estiu, probablement en plena canícula estival i de manera subreptícia. Tant se val. Arribat el cas, serà una bona notícia per als beneficiaris i per a les seves famílies, tot i que és comprensible que ningú no en faci ostentació ni gaires escarafalls.
Ara bé, aquests indults no seran més que un gest d’efectes limitats. L’univers atapeït de persones implicades en desenes de causes judicials i d’enjudiciament comptable veuran com aquestes causes continuen avançant de forma inexorable, com una piconadora lenta però segura. Per les mateixes raons, tampoc no suposa una solució la reforma d’un delicte de sedició vuitcentista i matusser, tot i que seria desitjable i ara ja ho suggereixin fins i tot dos magistrats del Tribunal Constitucional en un vot particular. Encara que les possibilitats siguin escasses, cal insistir que l’única via que pot cauteritzar algunes ferides i exonerar de responsabilitat penal i comptable totes les persones implicades en el Procés és l’amnistia. I quan dic totes, vull dir totes. També els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Perquè això és el que caracteritza precisament una amnistia. Així ho vam proposar els juristes que vam redactar el text que, un cop modificat en aquest punt, es va presentar al Congrés de Diputats i que la mesa d’aquesta cambra va tombar de forma delirant amb els vots de PSOE, PP i Vox, sense ni tan sols permetre debatre la seva presa en consideració, amb l’argument -que pot discutir-se- que l’amnistia és un indult general i no està permès a la Constitució.
