Des que Trump va començar el seu segon mandat, el món sembla viure en un estat de xoc i de fascinació alhora. Mai ens havíem imaginat que, en tan poc temps, algú pogués destruir un ordre internacional creat amb tant d’esforç, pogués anorrear el respecte a les institucions que ens semblaven més sòlides, pogués mostrar amb tanta claredat que el seu caprici és llei. Cada dia un ensurt, una sorpresa, un nou atac a la convivència aconsegueixen mantenir-nos en tensió, pendents dels acudits de Trump.
Estratègia de guanyador, certament, la de mantenir abduïda la concurrència, i que, des del meu punt de vista, ens porta a cometre dos errors: el de creure que es tracta d’un dement i que ja sortirà algú capaç d’aturar-lo, i el de pensar que és realment omnipotent, i que cal seguir-li el corrent per no empitjorar les coses. Malauradament, sembla que la Unió Europea s’apunta a aquests dos errors; fa uns dies es va parlar d'una rebel·lia incipient dels líders europeus, però caldrà veure fins on arribarà.
Crec que ens equivoquem: darrere els cops imprevisibles de Trump s’amaga un disseny polític molt calculat, amb un conjunt de gent econòmicament potentíssima i una ideologia si més no sorprenent, allò que s’ha anomenat el “tecnollibertarisme”. Les sortides de to del president serveixen per confondre i distreure el món, mentre es va instal·lant un nou ordre, que ens pot semblar desordre, però no és sinó “una altra forma d’ordre”, la dels nous dirigents del món. Una forma d’ordre que per existir ha de destruir l’ordre anterior, perquè es tracta d’una nova elit dominant que, com sol passar en aquests casos, no admet cap límit creat anteriorment que s’oposi als seus projectes i designis.
I això suposa acabar amb els estats i amb els partits polítics, i especialment amb els estats i partits democràtics, que són els que, al llarg de molts anys, han anat creant les normes per acostar-nos a la igualtat, o almenys a la igualtat d’oportunitats, per crear serveis igualitaris, per limitar el poder dels més forts. Ho sabem, des dels anys 80 hi ha una ofensiva contra el poder dels estats que ara és més forta que mai. En la mesura que treballar per la igualtat implica sempre construir equilibris, establir limitacions a la voluntat privada, que pot ser d’enriquiment i d’exclusivitat dels privilegis, el tecnollibertarisme se’n declara obertament contrari. Cal destruir els estats, els governs i els partits democràtics que, a l’haver de ser elegits, expressen encara en gran part la voluntat popular, i constitueixen un límit a les ambicions dels més forts.
Així, les privatitzacions dels serveis públics, per exemple, no són únicament producte d’una voluntat d’enriquiment d’uns quants; són una manera d’afeblir allò de què tothom pot disposar i de desacreditar el poder dels estats i dels governs. Com més malament funcionen els serveis públics, més fàcil és convèncer que allò que és públic, que és de tothom, no pot funcionar, i que cal deixar en mans privades l’organització de la societat.
Per això es fa més penós veure com, tan sovint, tots plegats caiem en aquesta trampa. Els governs, les persones que ocupen els càrrecs oficials, no mereixen cap respecte. Ben al contrari, bescantar-los s’ha convertit en un divertiment col·lectiu. Amb qualsevol excusa, encara que sigui un accident, una sequera o una pluja excessiva o una pandèmia que es presenta de cop. No ens queixem pas tant quan l’error és d’una empresa privada.
En aquest sentit, no deixa de sorprendre'm que els partits polítics democràtics siguin tan poc perspicaços. Aquests dies hem vist la facilitat amb què es bescanta qualsevol acció de govern en situacions imprevistes. La fal·lera d’aprofitar una situació desgraciada per llançar pedres a l’adversari, esperant guanyar-hi uns quants vots, és, a parer meu, de mirada molt curta, en el moment que vivim; el descrèdit dels governs i partits democràtics facilita la seva destrucció. El desencís i distanciament de la gent amb relació als governs contribueix a la destrucció de l’únic instrument real que tenim per seguir defensant els drets humans, el dret a la vida, el dret a la igualtat, a la defensa dels febles. Tot allò que tant ha costat d’aconseguir.
En una etapa en què els estats eren vehicles de l’opressió, destruir l’estat era sinònim de llibertat, i l’anarquisme era una ideologia d’esquerres. Curiosament, ha canviat de banda: se segueix dient que destruir el que és públic, que destruir l’estat, és sinònim de llibertat, però no de llibertat per deslliurar-nos de l’opressió sinó per poder oprimir la majoria. Aquest és un punt major d’aquest nou ordre propugnat pels tecnollibertaris d’un Trump que els fa de mascaró de proa.
Vigilància, sempre i contínua, i tant! Exigència permanent a tothom, públics i privats. Però que el monstre no ens utilitzi en un afer que el que busca és destruir la democràcia.
