RETRETS. Josep Borrell va sortir escaldat divendres de Moscou. Assegut al costat del ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, el cap de la diplomàcia europea es va haver de sentir dir que la UE no és un soci fiable, que utilitza les sancions internacionals amb hipocresia i de manera il·legítima. Mentrestant, es filtrava que Moscou havia ordenat l’expulsió de tres diplomàtics europeus -d’Alemanya, Suècia i Polònia- acusats d’haver participat en les protestes contra l’empresonament de l’opositor Aleksei Navalni. Quan el cap de la diplomàcia europea va demanar, davant la premsa, que s’investigués l’enverinament de Navalni, Lavrov l’hi va tornar allà on fa mal, allà on ja havien topat abans amb Borrell com a ministre d’Exteriors espanyol: recordant-li les sentències contra els presos polítics catalans.
Lavrov, responsable d’Exteriors del Kremlin des del 2004, és un dels diplomàtics de la vella escola més hàbils del panorama internacional. Fa temps que va heretar el sobrenom de Mr. Niet -com s’havia conegut Andrei Gromiko, ministre d’Exteriors de l’URSS- per una tossuderia i una capacitat negociadora que han arribat a exasperar una llista llarga de representants diplomàtics.
CONTRADICCIONS. Si hi ha una cosa que Vladímir Putin menysprea és la feblesa. I la Unió Europea va anar a Moscou apressada per la necessitat, a lloar l’efectivitat de la vacuna russa Sputnik V, en plena crisi interna a la UE per l’alentiment dels subministraments negociats, i, com sempre, carregada de contradiccions.
Tot i que el Consell de la UE porta aprovant i prorrogant sancions contra personalitats i negocis de l’entorn del Kremlin ininterrompudament des del 2014, els Vint-i-set són incapaços de tenir una estratègia consensuada sobre com relacionar-se amb la Rússia de Putin. Dividits entre els que creuen que per poder contrarestar la Xina primer cal refer les relacions amb Rússia i els que reclamen més fermesa contra un veí que ha perfeccionat la seva capacitat d’influència i desestabilització fins a convertir-se, indirectament, en un actor electoral més en alguns països de la UE.
Fins i tot abans de la irrupció del coronavirus, els governs d’Alemanya, França i el Regne Unit ja advocaven per rebaixar la tensió amb Rússia. En canvi, des d’altres països -especialment des de les repúbliques bàltiques- ha crescut, els últims mesos, la pressió i la retòrica antirussa i en defensa de les protestes a Bielorússia. L’analista del Centre Carnegie Andrew Weiss escrivia fa poc que “l’atac a Navalni i la crisi bielorussa han despullat, pràcticament d’un dia per l’altre, la credibilitat de les veus a Europa que tradicionalment defensen el manteniment de l’statu quo amb Vladímir Putin”.
INCONSISTÈNCIES. Malgrat tot, la dependència del gas rus continua intacta. Aquest cap de setmana, fins i tot, Gazprom reprenia les obres de construcció del polèmic gasoducte Nord Stream, que connecta Rússia amb Alemanya sense haver de passar per Ucraïna. Un projecte que ha estat blanc de sancions internacionals per part dels Estats Units i que incomoda la Comissió Europea, però que continua sent prioritari per al govern d’Angela Merkel.
La política exterior de la UE és tan forta o tan feble com la suma de les polítiques exteriors de tots els seus estats membres, amb els seus interessos, herències colonials i agendes, moltes vegades contraposades. La capacitat d’influència de la UE com a actor global no depèn únicament de la seva voluntat de ser, sinó que cal que la resta del món l’hi reconegui. Divendres va pagar el preu polític d’aquesta inconsistència.
La vulnerabilitat europea enforteix Moscou, que avui pot vendre a la seva opinió pública una bona rebregada a la moral comunitària, acompanyada del reconeixement explícit a l’èxit científic de la seva vacuna.
