11/02/2023

Febrer no és el mes més cruel

3 min
Branquillons encesos en una llar de foc.

Espero un missatge inquiet. Miro el telèfon una vegada i una altra pensant que, potser, de tant mirar-lo, el missatge arribarà. Em provo de convèncer que és bonic suspendre el temps imaginant els dits de l’altre escrivint amb pressa emocionada un text que enviarà sense haver-lo rellegit abans. Penso: hi ha algú que ara, en la superfície immensa i inacabable de la Terra, desitja parlar-me. Al meu davant, una llar de foc escalfa aquesta casa fredíssima. He dinat amb els meus avis i he provat de resistir el son de mitja tarda atrapant-me mentre provava d’escriure uns paràgrafs de la tesi. Callo, miro el foc, batallo les capcinades insistents i em repeteixo: escriu. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Febrer deu ser el mes del fred i de l’amor. No és el més cruel —ho és l’abril, estranyament, i encara no ho comprenc—. La Candelera riu i jo llenço un altre tronc a les brases per avivar la flamarada. L’hivern s’allarga i val més creure-s’ho del tot. Torno a mirar el telèfon, el missatge no arriba: m’escriurà? Llegeixo, remenant les mans prop de la xemeneia, la carta que Van Gogh va escriure al seu germà després que la seva estimada —i cosina— el rebutgés. Escrivia: "La vida és un bé molt preuat per mi i estic molt feliç d’estimar. La meva vida i el meu amor són un. I tu em respons: «Però t’enfrontes amb un mai, amb un mai més». Però jo et dic que, ara per ara, estimat germà, veig aquest mai més com un bloc de gel que recolzo al meu cor perquè es fongui".

Segurament la por del dolor, la pèrdua i el trencament són les temptacions més grans per evitar l’amor. També la consciència que tenim que totes les aventures amoroses arriben, com una barca que torna a port de matinada, a un final inevitable. Perdre’s l’amor és perdre’s moltes coses, bé ho sabia Van Gogh: el llenguatge ambigu del flirteig, la tensió dels començaments, els futurs possibles multiplicant-se sense aturador... i també, és clar, aquell dolor trencador i reconfortant d’un amor que no és correspost, com el seu. Estimar és una cosa immensa que té moltíssims noms i desconegudes formes. També és una aventura contra els codis imposats que ens diuen com s’ha de fer. Vull dir: estimar pot ser una rebel·lió contra l’amor heretat. Per això Van Gogh insistia a estimar malgrat el rebuig: no volia abandonar el món imaginari on el gel es pot desfer amb l’escalfor d’un cor en flames. 

Dic que febrer és el mes de l’amor no perquè Sant Valentí s’apropi inexorable, sinó perquè llegeixo davant del foc Van Gogh, Tsvetàieva, Mansfield i les cartes de Kafka a Milena. Paraules i paraules farcides de promeses on dues persones es deien que s’estimarien per sempre. Ja ho tenen, això, les promeses: que només són promeses de veritat si són impossibles, irrealitzables —altrament, serien enunciats, frases absurdes i res més—. Dir "t’estimaré sempre" té un punt d’excés impracticable, però la seva exuberància ens fa creure que tot és possible. Si no, pregunta-li-ho a Milena, esperant i esperant i esperant que Kafka es presentés un dia davant seu i es casés com tant li ho havia repetit. No va arribar mai: l’amor també són paraules que cauen al precipici de l’impossible. I jo espero un missatge, miro el mòbil novament i encara no m’escriu: ho farà?

També dic que febrer és el mes de l’amor perquè he vist el paperàs que fa Brendan Fraser a The Whale i me l’he imaginat recollint l’Oscar a millor intèrpret dient alguna cosa semblant a això: "Aquesta és una història d’amor, de com l’amor fa la vida inhabitable, de com l’amor et transforma, et fa créixer i et destrossa, de com l’amor és un excés que, malgrat tot, no podem evitar". A Van Gogh li hauria agradat el film, n’estic segur, i a Kafka, també a Tsvetàieva: veure el protagonista solitari empassar-se el dolor de la pèrdua amorosa i observar com es converteix lentament en un ésser monstruós, com arriba a un punt de no retorn per culpa de i gràcies a l’amor.

Rebo un missatge, miro el telèfon, neguitós: caldrà esperar. Espetega un tronc, miro el foc: caldrà esperar. Quan s’apagui del tot, aniré a dormir. Pensaré en la cosa tan estranya que és que algú, en la superfície immensa i inacabable de la Terra, desitgi acostar-se a tu. Que dues persones omplin de paraules, espera i temps també aquests dies gèlids de febrer. Mentrestant, em repeteixo: Pol, escriu. 

Pol Guasch és poeta
stats