1. Alfonso Armada, general de l’exèrcit espanyol, va ser condemnat a 26 anys, vuit mesos i un dia de reclusió major per ser, juntament amb Milans del Bosch, el cap de l’intent del cop d’estat militar del febrer del 1981. Només set anys després, i gairebé com a regal de Nadal, el consell de ministres del PSOE indultava Armada. El president d’aquell govern no era cap altre que Felipe González. Els que volien revertir la democràcia a Espanya, els que pretenien estroncar la Transició per tornar a les maneres franquistes dels últims quaranta anys, van ser indultats per un govern socialista que no en tenia cap necessitat. Potser allà ja vam tenir un indici de quin peu calçava, el personatge.
2. Quaranta anys després, Felipe González clama contra l’amnistia que ha firmat el govern de Sánchez per als implicats en el Procés i es posa les mans al cap perquè el Tribunal Constitucional hi hagi donat el vistiplau. No només això, se’n va a Onda Cero i fa seu tot l’argumentari de la dreta més impacient per tornar al poder. González diu que l’amnistia és “un acte de corrupció política”, assegura que és “una vergonya” i que és “infecta”, considera que és una “autoamnistia” redactada per Puigdemont, fora d’Espanya i fora de la Constitució. Per tot plegat, sumant-hi el cas Koldo i la corrupció que envolta la gent del PSOE amb molt de poder, diu que Pedro Sánchez hauria de plegar, convocar eleccions, no presentar-se com a candidat i, per acabar-ho de reblar, dona el titular del dia: que ell ara mateix no tornaria a votar al PSOE.
3. ¿No deien sempre que les decisions judicials sempre s’han de respectar? ¿I més encara si venen del Tribunal Constitucional? ¿Que no recorda, González, l’indult a Alfonso Armada? ¿Que no recorda el cas Filesa, de finançament il·legal del PSOE, pel qual van pagar els caps de turc mentre ell s’escapolia de l’escomesa? ¿Que s’ha oblidat, ja, del cas Roldán, el seu cap de la Guàrdia Civil, impostor i malversador, pel qual va obrir una comissió d’investigació que va ser una cortina de fum? I, sobretot, ¿que no té res a dir dels GAL, muntats amb fons reservats i manats pel seu ministre de l’Interior, que van cometre 27 assassinats al País Basc? El senyor X se’n va sortir, però José Barrionuevo i Rafael Vera van ser condemnats a deu anys de presó. Ara, fins i tot, aquests dos homes tacats –i indultats– demanen que Pedro Sánchez dimiteixi “per salvar l’honor del partit”. Amb aquest currículum tan fosc, González no va plegar.
4. Carlos Alsina, a Onda Cero, fa bones entrevistes. No vol quedar bé amb l’entrevistat, fa preguntes directes, és ràpid de reflexos en les repreguntes i, en moltes ocasions, aconsegueix que el convidat s’acabi ficant de peus a la galleda. Felipe González, però, va pels llocs sabent què vol dir. No se li escapa sense voler, que no tornaria a votar el PSOE amb Sánchez al capdavant. Ho diu amb tota la intenció. Quan periòdicament visita El hormiguero, González deixa anar els monòlegs que ja du rumiats de casa. Sota l’aparença d’una entrevista, l’exsocialista va llançant els rocs que du a la faixa. Les seves idees, amb el pas dels anys, han anat virant cap a la dreta més rància i recentralitzadora. Està tan alineat ideològicament amb el PP que fins i tot Borja Sémper, portaveu popular, diu que “quan González parla, convé escoltar-lo”. Als programes amb públic, busca l’aplaudiment de la graderia i l’obté. A Madrid, no cal comprar la claca. Està entregada a la canya a Sánchez, a Puigdemont i a la catalanofòbia. Amb aquests hits assegurats, Felipe aconsegueix audiències remarcables a Antena 3. Això sí, la nit que Lamine Yamal va anar a veure Pablo Motos, el va triplicar en nombre d’espectadors. Un català de Rocafonda, amb tot el futur al davant, va golejar aquest tocagaites amb un passat amb tantes ombres que ja fa dies que ha tocat fons.
