08/07/2022

Feminisme cíclic

2 min

És difícil fer un dibuix global de la situació del feminisme, en singular, com és difícil fins i tot acotar exactament què és això del feminisme. Sabem, com a mínim, que és un moviment social i una eina d'anàlisi que confronta directament una de les bases essencials del sistema: la divisió sexual del treball, que implica necessàriament la creació i fixació del gènere binari com a tal. La manera com això és confronta, es problematitza, les solucions que es proposen i tota la resta és plural i fins i tot divergent. Però la base és desnaturalitzar i provocar un debat sobre una qüestió estructural que es donava per feta. 

No hi ha dubte que aquesta conversa està sobre la taula a gran escala, i que això provoca moviments de rebuig també és evident. D'una banda, veiem l'acció directa de tirar enrere lleis i drets que semblaven establerts; però també assistim a la xocant aliança –però ni nova ni sorprenent– entre un feminisme i l'extrema dreta, en aquest cas amb les dones i persones trans al centre de la violència, però amb els mateixos arguments que serveixen per atacar les treballadores sexuals, impedint fins i tot que s'organitzin en sindicats –un dret bàsic–; o que serveixen per atacar les musulmanes que reivindiquen la seva visibilitat en una Europa que ha fet de la laïcitat un culte. És la tríada clàssica del dret al propi cos.

Tanmateix, aquestes no són les úniques reaccions contra les possibilitats emancipadores del feminisme: posar-lo de moda també és una forma de desactivació. El perill no és la quantitat, sinó el mètode, el procés de captació per part del poder d'una idea, d'un moviment que és buidat de sentit i retornat a la societat convertit en attrezzo, en una parafernàlia que satisfà la necessitat de novetat, de sentir que alguna cosa es mou i canvia, i que en aquest cas inhibeix un malestar i el canalitza a través de propostes merament formals, i ja en absolut disruptives. Un discurs complex no dona per a una samarreta, i unes pràctiques que resulten de dècades de consensuar, pactar, equivocar-se, plorar, emprenyar-se i tornar a començar, no necessàriament resulten maques, heroiques o sexis per a qui les mira amb les lògiques tant ètiques com estètiques del sistema. 

Arribar al feminisme sempre és un desastre: hi ha la broma aquella que el feminisme ens fot la vida enlaire, però cadascú de nosaltres li fotem la vida enlaire al feminisme també quan hi arribem i fins que entenem, més o menys, que la cosa va de canviar el mètode amb què fem les coses, no de fer coses que semblen diferents però amb el mateix mètode de sempre. 

Em quedo amb la recomanació de l'antropòloga transfeminista Alba Pons Rabasa quan ens recorda que tot això que vivim ja ha succeït diverses vegades en la història del moviment i que fer comunitat és també mirar, aprendre i compartir estratègies que ja han servit en diferents moments i diferents contextos per resoldre els reptes que afrontem.

Brigitte Vasallo és escriptora i activista