29/02/2020

Feminisme: èxits i perills

4 min

Comença el març i entrem en el temps dels balanços sobre la situació de les dones. Sensació doble: el feminisme està més viu que mai, ha penetrat en el conjunt de la societat -més de l’11% dels i les votants se’n declaren, a Espanya- i moltes de les seves reivindicacions han estat assumides massivament per les noves generacions. Fantàstic: si sabíeu com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra. I alhora el seu èxit genera, com sol succeir quan un moviment social arrela i s’estén, moviments contraris; alguns que venen de fora, i el combaten de cara, negant les bases mateixes de les reivindicacions; d’altres que, espontanis o induïts, venen de dins, i són els més perillosos, perquè quan es trenca la unitat és quan l’acció de l’adversari pot actuar amb més eficàcia contra un moviment social.

No parlaré dels Vox i companyia, ja en parlem prou -massa potser-, sinó justament de les divisions internes que apareixen en aquest moment, més doloroses perquè marquen enfrontaments entre feministes. Abans d’entrar-hi, però, girem-nos cap al passat per veure d’on venim. El darrer llibre de M. Àngels Cabré, El llarg viatge de les dones, que es presenta aquests dies, ens permet de donar un cop d’ull a l’evolució del feminisme a Catalunya des de mitjans del segle XIX, a través de la veu de moltes de les seves protagonistes. I el que queda palès és que hi ha una evolució fortíssima en les reivindicacions i en la manera d’entendre el nostre paper en la societat; una evolució deguda als canvis socials i als propis avenços aconseguits. I, alhora, hi ha hagut sempre diverses maneres d’entendre cap on avançar: hi ha un feminisme de les burgeses, molt lligat encara a l’Església i als papers femenins tradicionals, i un feminisme de les treballadores, dones revolucionàries que van més enllà i posen en qüestió les bases mateixes de la societat. Dones, per tant, socialment enfrontades per la pertinença a classes oposades. I, amb tot, hi ha un fil que les uneix, una solidaritat bàsica, que fa que les burgeses creïn institucions diverses per ajudar les obreres, per augmentar el seu nivell cultural i la seva autonomia. És a dir, punts de vista diversos, sí, sempre, perquè les dones som diverses com ho són les condicions en què vivim. Enfrontaments i lluites intestines, no; per damunt de les divergències, ha predominat històricament la consciència de la necessitat d’uns objectius comuns que obliguen a deixar de banda els matisos grupusculars.

Aquest març del 2020 l’escenari mostra un conjunt de canvis impressionants en relació al passat; en el món polític no hi ha encara paritat, però les institucions sense dones ja no són admissibles, i alguna que encara es manté, com l’Església, va perdent influència i credibilitat dia a dia. Els avenços són innegables. Tanmateix, queden moltes desigualtats en termes de recursos, de reconeixement, de col·laboració en les tasques de cura. Les dones seguim sent arreu molt més pobres que els homes, malgrat que la nostra contribució, comptada, per exemple, en nombre d’hores treballades, és superior a la d’ells. Hi ha, sobretot, uns fets terribles, una violència feta d’assassinats, de maltractaments, d’explotació miserable a través de la prostitució i del tràfic, dels treballs duríssims i mal remunerats. És a dir, hem aconseguit molt, però ens falta molt encara, perquè quan anem entrant en el món públic i tenint responsabilitats ens adonem que les desigualtats són brutals i la democràcia molt incipient, que la igualtat no serà possible mentre no aconseguim un altre marc no androcèntric, no marcat per les lluites pel poder.

Des del meu punt de vista, és en aquestes qüestions que cal que ens centrem; en les dones i en les nenes que queden enrere, que pateixen, que moren, que són brutalment explotades, que tenen una vida massa difícil, simplement perquè són dones. Com hem dit sovint, si en toquen a una ens toquen a totes. És aquí on cal que ens unim i posem tot l’esforç. És aquí on es decidirà i quedarà clar qui és el subjecte del feminisme, qui lluita per millorar la vida de les dones i, a través d’elles, la de tota la societat.

Els debats teòrics sobre la diversitat de gèneres, sobre les identitats trans, sobre la prostitució i la pornografia, són necessaris i molt interessants però han de ser secundaris com a objectius actuals si no es tradueixen en canvis reals respecte del tràfic, per exemple. I, sobretot, no podem permetre que ens divideixin. Tot moviment té un perill de divisió en el dogmatisme. Intentem evitar aquesta tendència tan masculina de voler imposar el nostre criteri com a únic i posem tot l’esforç en seguir avançant com ho hem fet sempre, escoltant-nos i acceptant-nos les unes a les altres, acollint una pluralitat que és intrínseca a les complexes societats actuals i barrant el pas als intents de divisió que en aquest moment sorgeixen tan brutalment en el nostre entorn introduint unes formes d’intransigència que s’han pogut evitar en el llarg camí que ens precedeix. Posem per davant, sempre, la sororitat, la nostra autèntica força.