13/03/2022

El feminisme com a ideologia oficial

3 min

Ho hem tornat a fer. Malgrat el creixement de l’extrema dreta i els seus discursos antifeministes i les divisions internes pròpies: el feminisme encara és capaç de treure centenars de milers de persones al carrer. Això vol dir que encara connecta amb un sentit social majoritari que mobilitza, i ho fa més enllà de moments puntuals. Però aquesta força no està exempta de perills si s’aposta per un feminisme que serveixi per transformar la societat i no per apuntalar l’statu quo. El primer a què s’enfronta és el de la seva institucionalització: el de la seva conversió en ideologia de govern.

Es parla molt de la divisió del feminisme, però la seva principal fractura avui no és entorn de la qüestió de la prostitució o dels drets trans sinó aquella que separa un feminisme del poder -que serveix com a eina de govern- i un de base o autònom -que vol impugnar un sistema basat en la desigualtat social-. El primer, ja sigui liberal o socialdemòcrata, pot ser utilitzat com a via d’ascens social per a unes poques o de legitimació d’un govern i les seves polítiques progressistes. Als 80, després de la Transició, ja es va produir un primer procés d’institucionalització. Avui estem assistint potser a un intent semblant: la conversió de l’energia social mobilitzada pel feminisme autònom en legitimitat governamental. Però qui s’erigeix en traductora de les demandes del moviment en polítiques públiques?

Molts dels debats actuals estan intervinguts per aquestes qüestions. Primer per la rivalitat per aconseguir apoderar-se del capital polític del feminisme. Així, els debats al voltant de la llei transes poden entendre com una competició que es tradueix en la guerra promoguda pel PSOE contra Podem. Hi ha un feminisme il·lustrat de l’òrbita socialista que es vol erigir en vigilant de les fronteres del sexe: qui pot definir què és una dona es podrà convertir en portaveu institucional de les seves demandes. Al feminisme de base, que fa bandera de la diversitat de la seva composició, hi ha menys debat, ja que hi ha persones trans que formen part de les lluites des dels 90. Tot i que tant aquesta guerra com la de la prostitució també s’han promogut per trencar les assemblees del 8-M -les demandes de les quals resulten massa radicals- i descompondre part de la força del moviment amb l’objectiu de tenir un feminisme més “manejable” per al poder.

Amb la qüestió de la prostitució, però, tots dos partits semblen competir en abolicionisme potser perquè han llegit que poques coses aconsegueixen activar més pànics morals en el feminisme avui que el fet de cobrar pel sexe. Aquests partits han pactat promoure una llei contra el tràfic que contindrà articles que criminalitzen el treball sexual, inclosos elements que el mateix PSOE havia tret del Codi Penal anteriorment. Aquí busquen el segment del feminisme que se centra gairebé exclusivament en aquesta qüestió, que no és gaire nombrós, però sí molt actiu -les convocants de les manifestacions alternatives-. A Catalunya o al País Basc, en canvi, la lògica institucional és una altra i en aquest tema acompanya millor el feminisme autònom. Aquest, encara que sigui divers, sempre ha partit del consens mínim d’oposar-se a les mesures que criminalitzin el treball sexual i que empitjorin la vida de les prostitutes. Avui s’han d’enfrontar les tensions que la força d’aquesta guerra cultural està imposant a moltes de les assemblees.

El feminisme institucional es mou millor en les qüestions sexuals. Si l’eix que explica la desigualtat de gènere és el sexual, totes estem oprimides per igual, mentre que si es dona centralitat a la divisió sexual del treball potser cal començar a reconèixer les diferències entre nosaltres. No som totes iguals. Apoderar-se del capital polític del feminisme esdevé més complicat quan el seu contingut s’uneix a qüestions materials i redistributives com pretén el moviment de base. Des d’aquest feminisme ens arriben demandes que són ignorades o arraconades pels partits “feministes” de govern, com les sindicals -les treballadores domèstiques que no tenen els seus drets equiparats als de qualsevol treballador o els de les Kellys, descontentes amb la reforma laboral, entre d’altres moltes de relacionades amb el sector de cures-. També s’ometen les que tenen a veure amb la desprotecció en què queden les migrants sense papers o les que estan subjectes a les restriccions que els imposa la llei d’estrangeria. El feminisme com a ideologia de govern té moltes dificultats per assumir aquestes demandes.

Nuria Alabao és periodista i antropòloga
stats