El feminisme no tanca fronteres
“En una Catalunya islàmica hi hauria violacions en grup, mutilacions genitals, matrimonis forçats”. La frase és de Sílvia Orriols, però podria ser de qualsevol altre líder de la dreta radical europea. Representar l'islam com a fonamentalista i retrògrad –com el gran “altre” de la identitat europea– és una de les principals línies discursives que comparteixen aquestes formacions. Per construir aquesta imatge s'instrumentalitzen els drets de les dones i les preocupacions feministes, una estratègia que Sara Farris anomena “feminacionalisme”. Marine Le Pen a França, Alice Weidel a Alemanya o Giorgia Meloni a Itàlia han perfeccionat aquesta tècnica a la cerca d’un augment del vot femení i de fer coincidir el seu racisme amb consensos socials igualitaristes: una vaporosa defensa de les dones i de les persones LGTBIQ que després no compareix en altres votacions parlamentàries.
Com és evident, aquests partits no estan preocupats per la violència masclista –neguen, per exemple, el seu caràcter estructural i el fet que es produeix majoritàriament en l'àmbit domèstic–, sinó que la converteixen en un símptoma més de la "invasió cultural" que asseguren que vivim. Quan Aliança Catalana prohibeix el burquini a les piscines de Ripoll, proposa vetar el vel a les escoles perquè el considera "una forma de violència masclista" i difon dades sobre violadors empresonats a Catalunya emfatitzant el seu origen estranger no ho fa per defensar les dones, sinó per assenyalar els musulmans com a amenaça cultural. “On els musulmans són majoria, s'acaba la civilització i comença la barbàrie”, diu Orriols, que coincideix aquí amb Vox.
De manera que el masclisme seria una cosa pròpia d'altres cultures, mentre que la nostra ja ho hauria superat. Així, hauríem arribat a un suposat estadi civilitzatori superior. Res més allunyat dels marcs ideològics que van legitimar en el passat la colonització. Un d'aquests marcs –el de l’estranger com a amenaça sexual– ressorgeix quan es representa els migrants com a violadors, o quan es diu que són els principals perpetradors de les violacions grupals. Aquest discurs és útil, a més, per engegar el pànic securitari: "Volem un estat en el qual les noies puguin sortir de nit sense esprais antiviolació", deia uns dels lemes de campanya d’Aliança Catalana. Aquesta política està destinada a alimentar la por que legitima l'exclusió i explotació dels migrants i que converteix qualsevol qüestió social en un conflicte cultural. El problema de l'habitatge i les dificultats per reproduir un estat del benestar expansiu se solucionarien, llavors, tancant les fronteres, excloent els migrants i “expulsant estrangers delinqüents”. I això no passa ara mateix? La guerra cultural de la seguretat està en marxa, i una part de les classes mitjanes, espantada i frustrada pel fracàs del Procés, l’està abraçant. Una part que sembla estar creixent.
El pànic de la seguretat es vincula fàcilment al pànic identitari, on “el fet català” es construeix a través d'una visió apocalíptica ancorada en els discursos de la substitució poblacional i la idea d’un perill imminent per al nostre idioma i la nostra identitat. S'ha trencat el tabú de la immigració en l'espai polític independentista, que en el passat cicle reivindicava una Catalunya "d'acollida". No hauria de sorprendre del tot: quan es construeix una nació, sempre es defineix una frontera de pertinença, preparada per ser aprofundida en la primera crisi. Avui, aquesta frontera es traça sobretot contra els musulmans, que són considerats, també, una arma espanyola de dissolució de la nació catalana.
Però aquestes narratives no neixen només de l’independentisme frustrat, sinó que es repliquen per tota la geografia de l’Estat: Vox, Alvise, els primers tantejos del PP. Les conseqüències són tangibles perquè és un discurs que està calant –o bé que potser connecta amb pors ja existents– i desemboca en violència: atacs a centres de menors migrants i agressions racistes, que s'estenen com un líquid inflamable.
El feminisme s’hi juga aquí una cosa fonamental. Després d’anys de construir amb tenacitat una consciència col·lectiva contra la violència masclista, el feminisme no es pot permetre que el converteixin en un instrument de control fronterer, ni que serveixi per justificar noves formes d’exclusió. La violència sexista s’alimenta de les mateixes estructures que sostenen el racisme, la pobresa i l’explotació. Desmantellar-les exigeix que es rebutgin els falsos relats de protecció i seguretat que només perpetuen la desigualtat. No en el nostre nom.
