Les finals del Barça i de l'Espanyol
L’Arsenal va saber fer amb molt d’ofici tot el que havia de fer per imposar-se al Barça: desactivar-li les millors jugadores, donar-ho tot físicament i crear perill a còpia de posar-se a córrer per poc que tingués la pilota. No era un pla infal·lible, perquè depenia de la més que demostrada capacitat golejadora del Barça, però va acabar funcionant perquè el futbol és un esport on les teòriques distàncies s’escurcen si van passant el minuts i el que porta el pes del partit no troba la manera de desencallar-lo ni amb joc col·lectiu ni amb fogonades individuals. De fet, l’Arsenal va poder començar el disgust molt abans si no hagués estat per Cata Coll, que va salvar dos gols cantants abans que li marquessin el que va decidir el partit. El Barça té una línia de treball i d’inversió des de fa anys que convida a pensar que jugarà més finals europees.
I l’Espanyol continuarà jugant a Primera, categoria que li correspon amb la història a la mà. Una altra cosa és la propietat i la gestió de l’entitat, que fa molts anys que no aconsegueix que un club amb solera i amb els recursos circulants de tota mena d’una ciutat com Barcelona no hagi de viure al caire de l’abisme de Segona. Si la gestió no millora, convida a pensar que jugarà més finals... agòniques. La menció especial ha de ser per a l’entrenador, Manolo González, que l’any passat va tornar l’equip a Primera i que aquest any li ha salvat la categoria. Continuarà havent-hi tres equips catalans a Primera, després que el Girona hagi resistit, mentre que Madrid, que buida les Castelles, també futbolísticament, ha passat de cinc a quatre equips amb el descens del Leganés.
