Pedro Sánchez i la 'finezza' vaticana
Desapareguts –o només en hibernació– els kremlinòlegs, que escodrinyaven cada any la disposició dels manaires de la Unió Soviètica a la tribuna de les celebracions de l’1 de Maig, potser l’únic grup de periodistes especialitzats en descodificar els senyals, a voltes força hermètics, que provenen d’una capital europea són els vaticanòlegs, gremi de llarga tradició a la premsa italiana.
Però no cal ser vaticanòleg per comprendre el que va passar aquest darrer cap de setmana a la biblioteca privada del Palau Apostòlic.
El papa Francesc havia de rebre en audiència privada Pedro Sánchez, acompanyat per un reduït seguici. Des de la Moncloa s’havia preparat amb cura aquesta entrevista i se’n cercava un fort impacte mediàtic.
Després de citar fragments de les encícliques del Papa en la seva resposta a la moció de censura de Santiago Abascal, Sánchez sortiria als informatius de diumenge al costat d’un pontífex que gaudeix d’alts nivells de popularitat. Tot i que el factor religiós té molt menys pes en les eleccions espanyoles que en les d'altres estats, el PSOE introdueix així una falca en la disputa pel vot catòlic que poden protagonitzar el PP i Vox, més ara que es prepara una llei sobre l’eutanàsia o que s’acaben de fer públics un pronunciament del Papa a favor del reconeixement jurídic civil de les parelles homosexuals i una encíclica que adverteix dels perills del capitalisme i del canvi climàtic.
És conegut que la diplomàcia vaticana es caracteritza per la seva finezza. Els nuncis arreu del món i els assessors del cardenal secretari d’estat a Roma vigilen tot el que passa a cada país i n’informen amb molta discreció. Es mouen entre els bastidors del poder i gairebé mai opten per estripar les cartes, perquè així el Vaticà i, en última instancia, el Papa puguin moure els seus pions en l’escaquer internacional en el lloc i el moment oportuns.
I és així, sense estridències, com el Vaticà va desactivar les previsions de la Moncloa i va capgirar les portades dels diaris. En aquesta trobada, aparentment, no estava prevista cap al·locució pública. Però quan els mandataris espanyols van arribar a la sala van trobar que hi havia un micròfon dempeus davant de la cadira del Papa. I ell, amb la seva veu bonhomiosa i envellida, va fer una breu intervenció en defensa de la política com una de les formes més altes de la caritat i de l’amor.
Què va dir? Entre altres coses, que les “ideologies” no poden apoderar-se de les “nacions” ni de les “pàtries”, perquè les “sectaritzen” i les “desfiguren”. Fins i tot va evocar el camí de desintegració de la democràcia alemanya al segle XX que va portar al nazisme. Compte, doncs, va advertir, tant amb el “localisme” com amb la “fantasia tradicionalista”. Més aviat cal “consolidar la nació com a organisme de lleis” i “construir la pàtria amb tothom”. Quant a aquesta pàtria, “no ens és permès –va dir– de fer creu i ratlla, ni de refugiar-nos en el que va ser fa 50 o 60 anys”. Perquè la pàtria, segons Francesc, “és una cosa que hem rebut dels nostres grans i que hem de donar als nostres fills”, fent-la créixer, però, al mateix temps, evitant que la deformin les “coartades disfressades de modernitat o de tradicionalisme” que obliden la realitat del poble per sobreposar-hi els seus criteris personals.
Dit d’una altra manera, va rebre tothom. Això sí, amb finezza. Quina diferència, per cert, amb la matusseria de la casa reial espanyola, que no sap o no vol sortir de la teranyina que la dreta està teixint al seu voltant per convertir-la en un ariet polític al seu servei. I quina diferència de nivell entre qui va aconsellar al Papa –que va parlar sense papers– aquest petit sermó i el redactor del nefast discurs del 3-O de Felip VI.
En definitiva, ni PSOE, ni Vox, ni PP, ni UP poden dir que l’Església catòlica dona suport als seus postulats. Amb un discurs de nou minuts, de continguts abstractes i en principi bastant inobjectables, sense esmentar cap nom ni cap fet de l’actualitat, Francesc aconsegueix un dels principals objectius permanents de la Santa Seu: evitar que d’altres parlin en nom seu i, encara més, que algú pugui instrumentalitzar-la en el debat polític.
I això té una lectura tant en clau espanyola com en clau catalana. Perquè, segurament, aquesta mateixa preocupació podria explicar els silencis clamorosos del cardenal Omella respecte de la situació de Catalunya en general i dels presos polítics en particular, objecte de discussió en aquest mateix diari fa ben poc. Tampoc els partits sobiranistes poden valdre’s de les paraules del Papa.
Esclar que tot això ens portaria a un altre tema, més general, també tractat a l’ARA: la incongruència entre l’activitat vaticana i els preceptes dels Evangelis, els redactors dels quals, de finezza, no en tenien tanta.
