Crítica TV 01/02/2023

Fins als nassos de James Bond

2 min
Moment del 'Sense ficció' sobre els homes que es diuen James Bond.

¿Fins a quin punt el nom que ens posen els nostres pares ens condiciona la vida? El Sense ficció d’aquest dimarts proposava un experiment amb molt de sentit de l’humor i algunes espurnes tràgiques. Bond, jo també em dic James Bond contactava amb homes d’arreu del món que comparteixen el nom amb el famosíssim espia britànic. L’arrencada ens descobria de quina manera atzarosa Ian Fleming va batejar el seu exitós protagonista sense imaginar-se la futura transcendència de l’heroi cinematogràfic. L’escriptor era aficionat als ocells i li va posar el nom de l’autor d’un manual d’ornitologia que sovint consultava per identificar les bèsties. Buscava un nom normal i corrent que, amb la fama internacional del personatge de ficció, va esdevenir excepcional i vistós. La promoció televisiva d’aquest Sense ficció al llarg de la setmana ja ens anticipava una estona de somriures amb homes que, cada vegada que s’han de presentar, pateixen per la reacció del seu interlocutor. “És com si portessis vint anys aguantant la mateixa broma”. Per a uns, James Bond s’ha convertit en un model d’inspiració, un referent a imitar. Per a la majoria, és un malson del qual reneguen. El documental és irregular perquè passem de les situacions més esperpèntiques d’un suec obsessionat amb el marxandatge de l’espia 007 a homes que han viscut situacions traumàtiques a causa del seu nom, com acabar detinguts injustament per la policia.

James Bond és un dels noms més icònics del segle XX i va per llarg. És com si no pogués existir-ne cap altre més enllà de l’espia que té llicència per matar. I el documental ens descobreix el munt d’homes que són esclaus de la fama del personatge. Matthew Bauer, el director, no es limita a l’anècdota de la coincidència sinó que investiga quins problemes es deriven de compartir el nom. Hi apareixen aspectes vinculats a la raça, al gènere, a la sexualitat i fins i tot al tipus de masculinitat. També demostra l’ambivalència del drama. La immensa majoria lamenten la coincidència, n’estan tips, però tot i així molts es neguen a renunciar al seu nom. És com si existís un vessant del personatge i de la seva fama que els reforça o determina la identitat.

En alguns moments el documental sembla encallat en la intranscendència. En canvi, alguns personatges faciliten una interpretació més profunda de l’experiment televisiu. És especialment colpidora la història de la dona víctima d’uns maltractaments terribles per part de la seva exparella. La història fa un gir que ens permet comprovar com James Bond és capaç de salvar-la d’una manera molt original i extrema que no té a veure amb cap de les pel·lícules del 007.

Bond, jo també em dic James Bond és un divertimento sense conclusions sòlides, però ens fa intuir fins a quin punt el nom ens pot determinar el nostre caràcter i el destí.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats