En precampanya electoral cal ser especialment crític amb les promeses dels partits polítics, sobretot amb les que impliquin més despesa pública. El final de la vigència de la clàusula d’excepció del Pacte d’Estabilitat i Creixement de la Unió Europea, que donava màniga ampla als estats membres per no complir amb les dues xifres màgiques –el 3% de dèficit públic i el 60% de deute sobre el PIB–, canvia completament el context de vaques grasses en el qual hem viscut els darrers anys. Quan passem de pressupostos prorrogats a pressupostos aprovats, la quantitat total haurà d’anar a la baixa.
Les negociacions europees per acordar com tornar a l’estabilitat pressupostària van ser complexes. Encara hi havia el record que la duresa dels ajustaments fiscals exigits a alguns països durant la crisi econòmica i financera del 2008 en va dificultar la sortida i, tot i aquest cert consens en ser més flexibles, es van produir tensions entre dos grans grups de països membres: els que tenen economies més sanejades (a vegades, col·loquialment, anomenats falcons) i els que no (coloms). Unes eleccions europees imminents van afegir l’extra de pressió necessària per acabar arribant a un acord sobre les noves normes fiscals que han de regir el pacte a partir del 2025.
El 2024 queda com un període de transició: els estats membres han de preparar els respectius plans estructurals de política fiscal que regiran els propers anys, i convèncer que són creïbles i factibles. I també s’ha d’aprofitar per començar a fer algun ajustament en el pressupost; per exemple, eliminar les ajudes públiques universals derivades de la crisi energètica.
Hi ha un cert optimisme, diria que excessiu, davant de l’aplicació de les noves normes: podrien ser un llop sota una pell de xai. Veiem primer el borrissol del xai: la retòrica és que cal treballar en la direcció d'una estabilitat pressupostària, però sense ofegar el creixement econòmic. Els països tindran molta més flexibilitat i autonomia a l’hora de presentar els seus plans per assolir els objectius d’estabilitat. Aquests plans podran ser progressius, amb un marge de temps ampli, de quatre anys però ampliables a set, i amb una salvaguarda: que és important continuar vetllant per preservar la cohesió social. Però a sota hi tenim el llop: cal reduir la despesa neta (la que no inclou els costos financers), i això són faves comptades en una societat envellida i amb necessitats creixents de despesa pública. Els plans nacionals han de traçar una línia descendent de despesa neta i fer un control de les desviacions que es produeixin.
Com ho té l’estat espanyol? El 2023 va tancar amb un deute que fregava el 108% i un dèficit públic del 3,64%, per tant, té deures en les dues variables. A curt termini ha prorrogat parcialment les mesures per fer front a la crisi energètica, i moltes seguiran vigents fins a finals d’any, amb un cost per sobre dels 5.000 milions d’euros. Hi ha previsions que a finals del 2024 es podrà assolir un dèficit del 3%, però l’Airef ja ha avisat que per avançar en la reducció caldran reformes més significatives. I la Unió Europea demana baixar per sota del 3% per tenir un marge de seguretat. La dificultat principal vindrà amb la reducció del deute, un dels més alts de la Unió Europea. El ministre, però, es mostra optimista: només cal que hi hagi creixement, i limitar l’augment de la despesa per sota d’aquest creixement.
Una altra font que alimenta l’optimisme és que les inversions productives que facin els estats no computaran. Amb bon criteri, la UE es vol assegurar que no s’aturen inversions que formarien part dels plans de recuperació que es van posar en marxa arran de la crisi sanitària, uns fons europeus en ple desplegament que tenen per objectiu fer l’economia més sostenible i competitiva, i menys dependent energèticament. Si les inversions s’aturessin per poder complir les normes fiscals, seria com un tret al peu, sobretot si tenim en compte que una part d’aquests desequilibris pressupostaris provenen, precisament, de la dependència energètica de fora de la UE.
Les normes fiscals de la Unió Europea van evolucionant. D’unes normes excessivament rígides i de molt difícil compliment es passa a unes que permeten més marge de maniobra als estats membres. Però l’objectiu final no deixa de ser una reducció progressiva de la despesa neta que pot ser dolorosa, sobretot si el creixement econòmic perd pistonada. Que el borrissol no ens faci perdre de vista els ullals.
