Arriba el repartidor amb un paquet: el rebo a casa, però és en obrir-lo que sé que soc a casa. Això és perquè el paquet conté la nova edició de l'obra poètica de J. V. Foix en dos rutilants volums —un per a la poesia en vers i l'altre per a la poesia en prosa—, dels quals ha tingut cura Jordi Cornudella, lector agudíssim i editor reincident de l'obra foixiana. Com a colossal propina, dins el mateix paquet m'arriba No et molestis a contestar-me, un llibre que recull tota la correspondència entre els poetes Salvador Espriu i Joan Vinyoli, i també entre Espriu i la dona de Vinyoli, Teresa Sastre. N'han tingut cura Natàlia Juan i Georgina Torra, des de la Càtedra Joan Vinyoli de poesia contemporània de la Universitat de Girona, i la seva lectura és un goig. Els volums de Foix han estat publicats per Edicions 62, i el d'Espriu i Vinyoli, per Empúries.
Dic que em vaig sentir a casa amb aquests tres llibres no perquè parlem de poetes domèstics, sinó perquè aquesta és la nostra cultura. Foix, Espriu i Vinyoli són tres dels poetes que omplen el segle XX català, aquell que Joan Triadú va qualificar de segle d'or de les lletres catalanes. J. V. Foix és un dels noms fonamentals de la modernitat catalana, i avui, ara i aquí la lectura dels seus poemes és enlluernament i felicitat. Proporciona al lector l'alegria de constatar que, en la llengua que parlem, va ser possible, ara fa cent anys, construir una forma d'expressió que encara avui és inèdita i inaugural, una mena d'escriptura que és capaç de reunir la magnificència del català del segle XV que escrivia March amb les audàcies formals i filosòfiques de les avantguardes del XX. En una entrevista que li va fer Baltasar Porcel a la revista Destino, Foix reflexionava sobre la seva poesia amb lucidesa. Deia: “La meva obra és bellesa. Bellesa i alegria, goig. I en efecte, estic d'acord amb vostè: també llibertat. Sí. És poesia solar, plena de llum i d'elements eròtics”.
Espriu és el poeta civil de La pell de brau, però també un dels poetes del seu temps que ha furgat amb més fondària, i a la vegada amb més ironia, en el pensament de la mort i el del silenci de Déu. Vinyoli és poeta en si mateix. “Segrego a vegades poesia”, escriu en un vers famós, i aquesta és certament la impressió que sovint transmet, com si la poesia fos un producte de la seva persona, que li neix del ser. En aquestes cartes, i en les de Teresa Sastre, els veiem ocupar-se l'un de l'altre, els uns dels altres, tant en els assumptes de l'art com en els de la vida, i per tant són textos que poden ser reveladors en algunes ocasions, i commovedors (també divertits) en d'altres. Tots dos són de la generació de la República, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, l'estel fugaç poètic mort als vint-i-quatre anys, que es va convertir per sempre més en una presència en les seves vides (sobretot en la d'Espriu) i en aquest epistolari.
Llegiu Foix, Espriu i Vinyoli, també Rosselló-Pòrcel. Tant si us hi atanseu per primera vegada com si porteu tota la vida llegint-los, descobrireu que sou a casa.
