Els darrers dies han estat un seguit de recordatoris de l’enorme feblesa sobre la qual es fonamenta la prosperitat europea, inclosa la prosperitat catalana, per precària i millorable que pugui semblar. Tenim, per una banda, l’atac furiós de la presidència Trump, que aconsegueix amb les seves amenaces extorquir —de la Unió Europea i d’altres estats com el Regne Unit— quantitats ingents de recursos públics i privats que aniran a parar a les mans dels EUA i a les seves personals. El MAGA (recordem: “tornem a fer Amèrica gran”) passa per fer Europa (i altres parts del món) més petites. És la llei del més fort.
Aquest és un pèssim camí, que també és el que creuen diverses autocràcies com la Xina, Rússia, i tantes potències de dimensió intermèdia, o petites —però nuclearment robustes— com Israel. Què podem fer contra aquesta amenaça que es concreta cada dia més? Jo no veig altra alternativa a un futur de colonialisme i d’esclavitud contra nosaltres que preparar-nos per fer-nos més forts. Si no ens en fem, anirem baixant pel pendent de la pèrdua d’autogovern (d’això ja en sabem prou), de la pèrdua de sobirania, de la pèrdua de control dels nostres recursos i, finalment, per la salvació si acceptem esdevenir colònies. De les colònies es passa —sempre ha estat així a la història— a diverses formes d’esclavitud o de servitud. Aquest futur, que semblava distòpic, ha esdevingut probable. No hi estem preparats perquè portem generacions d’excés de confiança i, per tant, de negligència en la nostra pròpia defensa.
Hi ha l’amenaça de la força només evitable amb el pagament d’impostos al poder imperial. Però hi ha també l’amenaça de la competitivitat d’altres parts del món. Ho tenim ben clar: ara és la Xina, en el futur podria ser l'Índia. La realitat de la Xina és la d’un país amb una fortíssima cultura de l’esforç i de la competitivitat, que ha passat en poc més d’una generació de molt pobre a ser el principal desafiant de l’hegemonia nord-americana. Aquest trajecte s’ha fet en uns quaranta anys —a tot estirar quaranta-cinc–. El seu creixement ha estat fulgurant i el copien molts països. Què hem fet nosaltres? Què fem? Poca cosa. Allà on ells formen els infants i els joves en la cultura de l’esforç en totes les àrees de la vida, privilegiant l’estudi i la formació, nosaltres menyspreem aquests esforços i la cultura que hi ha al darrere. El menysteniment de la cultura de l’esforç és general, per descomptat a tota l’esquerra de l’espectre polític i també a bona part de la dreta. Les virtuts de la feina dura i de l’afany de millorar han quedat curtcircuitades per la cultura de la felicitat i del lleure per davant de tot. Quin futur ens espera en un món on els nostres fills i nets aprenen que l’important és ser feliços, però no se saben defensar ni individualment ni intel·lectualment?
Ni força ni intel·ligència. És una mala combinació. En això s’està convertint la Unió Europea, i cada un dels seus Estats i nacions. La probabilitat d’invasió externa és cada cop més alta. La resignació davant dels xantatges soferts ens retrotrau a les èpoques dels pagaments a les metròpolis colonitzadores o a les potències xantatgistes. Estem mal situats per reforçar múscul militar, tot i que l’hauríem de treballar amb la millor tecnologia pròpia. On tota la responsabilitat és exclusivament nostra és, justament, en recuperar l’esforç. Esforç a tot arreu, però sobretot a l’escola. Recuperar les capacitats que s’han abandonat en l’educació dels infants, però que tothom accepta i demana per a la gent gran: mantenir el cervell actiu i una vida activa. Cal retornar a l’estudi en tots els vessants, també el memorístic, fonamental per practicar i consolidar la memòria; a l’exercici físic per cuidar el cos i la seva resiliència; a l’estudi aprofundit, per entendre allò que és complicat; a l’estudi repetitiu per dominar les rutines; a privilegiar les matemàtiques i la llengua, que són essencials per a un bon desenvolupament cognitiu; a apujar els nivells d’exigència a tot arreu, atès que sense nivells d’exigència no hi ha contrapartides ni de remuneració ni de respecte ni de pròpia satisfacció, ni de mobilitat social ascendent. Contra l'onada de la competitivitat de la resta del món, començant per la xinesa, però seguida per moltes altres, només hi ha la solució d’estudiar de valent i aprendre a entendre tot allò que és més difícil. Més matemàtiques, més llengua, més exigència: és l’únic camí per oferir un futur als fills de famílies més pobres i més desestructurades, però també és el camí per oferir un futur als fills de les famílies benestants.
Contra l’amenaça de la força estatunidenca la resposta ha de ser la mateixa: més determinació i acció, més estudi, més enginy, més coneixement, més recerca, més innovació, i sí, premiar els millors —una pràctica que sembla que només és legítima per als esports!
