14/09/2019

La fórmula Cuixart

3 min
La fórmula Cuixart

DIADA. El diputat dels comuns Jaume Asens s’ha convertit en el condiment necessari per a qualsevol salsa sobiranista. És l’allioli, o el coriandre, o la canyella, aquell element que marca la diferència. A la manifestació de la Diada no hi havia els comuns; en canvi, a l’acte del matí -el d’Òmnium-, centrat en la demanda d’absolució dels presos, hi havia l’Asens al costat de tot el ventall indepe i la foto resultant era més unitària, més desitjable per als organitzadors. És un win-win perquè així Ada Colau es desdobla, com tant li agrada, i Òmnium pot presumir d’arribar a consensos amplis, com li agrada tant. La qüestió, però, és que el capteniment futur dels comuns no depèn de Jaume Asens, sinó del que faci Podem, que té com a prioritat governar amb el PSOE, objectiu pel qual ja ha fet totes les renúncies possibles, sense resultat aparent. I això és així justament perquè el PSOE no vol dependre d’amics dubtosos quan surtin les sentències i a Catalunya es materialitzi l’anunciat tsunami, sigui quin sigui l’abast del terme.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

PSC. El cas és que no està clar que Jaume Asens representi el punt de vista majoritari dins dels comuns (un cert sector federalista ja ha abjurat del referèndum), ni tampoc està clar que Òmnium, malgrat la seva força i la seva influència, pugui liderar els futurs moviments de l’independentisme, que és tan nombrós com dispers, i on si hi ha un sector en expansió és el dels pessimistes/rebentaires. I vet aquí que, si no vols caldo, ha aparegut Jordi Cuixart, una veu que encara respecta pràcticament tothom, dient que la solució política de Catalunya no només ha d’incloure els comuns, sinó també el PSC. L’afirmació és de sentit comú perquè els socialistes catalans són, de facto, la principal força unionista a Catalunya; perquè té una genètica catalanista i dialogant, i perquè participa (en minoria) de la presa de decisions del PSOE, cridat a ser el partit dominant de la política espanyola en els pròxims anys.

DIÀLEG. Però la doctrina Cuixart, ¿reforça el sobiranisme o l’encotilla? ¿El PSC vol una solució dialogada, avalada per una majoria qualificada, digna de ser debatuda a Madrid? ¿O prefereix avalar el tossut menyspreu que manifesta el PSOE envers les propostes que arriben de la majoria parlamentària catalana? A mi, com a Cuixart, m’agradaria molt que es donés la primera opció. Que el PSC s’adherís a un front per l’amnistia i que, a canvi d’un retorn pausat a la normalitat institucional, s’integrés en una ponència parlamentària conjunta que busqués una nova fórmula política per a Catalunya (sense descartar-ne cap), reformant si cal la Constitució, amb un aval mínim de dos terços del Parlament, i garantint que la decisió final la prendrà el poble de Catalunya. Un itinerari com aquest és un gripau per al PSC, però també ho seria per als partits independentistes, venint d’on venim. És una ruta dificilíssima, però potser les altres també ho són, i són menys desitjables.

Malauradament, el capteniment del PSC no em permet ser optimista; i no tant per les conviccions dels seus dirigents com per la seva absoluta submissió a les directrius del PSOE, fruit d’una constatació: havent perdut la seva porció de vot més catalanista, els resultats electorals del PSC depenen més que mai dels de Pedro Sánchez. Potser Miquel Iceta, quan està sol i no el sent ningú, pensa en secret que la via Cuixart és digna de ser tinguda en compte. Però no pas ara, ni en un futur pròxim, perquè la consolidació del poder del PSOE passa al davant de tot. Però és probable -Cuixart i Iceta ho saben- que després sigui massa tard.

stats