Tot assumint en termes programàtics una opinió compartida per la majoria dels seus votants, Donald Trump ha convertit la lluita contra la ideologia de gènere en un eix central del seu projecte polític. De fet, aquesta qüestió va ser una de les primeres zones de confluència amb Elon Musk abans del seu vistós divorci polític. L'atac a l'Iran tanca, en aquest sentit, un cercle desconcertant; és el que provarem d'explicar en aquest article.
Per estrany que pugui semblar, la història no comença ni a Teheran ni a Washington l'any 2026, sinó al París del 1978. Durant els últims anys del règim del xa, una part de l’esquerra europea, encapçalada sobretot per Michel Foucault (1926-1984), va interpretar la llavors incipient revolució iraniana com una espècie d'insurrecció anticolonial. Veien l’oposició a la dinastia Pahlavi com un moviment d’alliberament nacional que promovia una revolta inèdita, amb components (imaginaris) de revolució mental. A mig camí entre la idealització inconscient i la distorsió conscient i deshonesta, aquella mirada va contribuir a legitimar internacionalment la figura de Khomeini, presentat com un líder espiritual capaç d’articular una alternativa al capitalisme occidental i al comunisme soviètic.
En les seves col·laboracions del 1978 i el 1979 al Corriere della Sera Foucault va descriure el moviment islamista iranià a l'exili com una forma inèdita de –diguem-ne– política espiritual. El lector pot localitzar els textos a internet: mostren una absència de lucidesa alarmant. Aquella fascinació va portar alguns sectors progressistes a minimitzar els obvis elements teocràtics i totalitaris del projecte de Khomeini i a (re)interpretar-los com a simples instruments tàctics. Paral·lelament, alguns partits i organitzacions van donar suport logístic, i sobretot mediàtic, a l’oposició islamista a l’exili. Val a dir que Khomeini no va jugar mai amb cap equívoc: estem parlant, doncs, d'un pur autoengany que, contemplat amb perspectiva, genera estupefacció.
Tanmateix, els sopars postestructuralistes de duro que Foucault va redactar com a enviat especial del diari italià feien abstracció de la complexitat interna de la societat iraniana i, sobretot, del paper central de les dones en la revolució. Noies estudiants, treballadores, professionals i activistes van participar massivament en les manifestacions i vagues. La seva presència als carrers va ser un dels elements que més va sorprendre els observadors europeus. Quan, poc després del triomf revolucionari, Khomeini va anunciar l’obligatorietat del vel i l'aplicació estricta de la xaria, moltes d’aquelles activistes van sortir novament al carrer. Les protestes, però, van ser menystingudes, o fins i tot ignorades, pels mateixos cercles europeus que havien apostat per la lectura idealitzada del nou règim. La lluita d'aquelles dones ha continuat fins avui enmig d'una repressió brutal.
El que fascinava Foucault no era tant la figura de Khomeini com una mobilització massiva capaç de desafiar un estat modernitzat i sostingut pels Estats Units. Hi volia veure una forma de política que escapava als esquemes europeus –ni marxista, ni liberal ni tampoc nacionalista en el sentit clàssic– i que ell va descriure com una confluència entre espiritualitat i política. Aquella percepció il·lusòria, que després va ser molt criticada, avaluava la religió com una força emancipadora sempre que fos en un context no occidental (del cristianisme, ni parlar-ne!). Un dels aspectes més negatius de la posició de Foucault va ser la seva manca d’atenció a les reivindicacions de les dones iranianes, així com la terrible situació dels homosexuals (com ell mateix). Algunes intel·lectuals que van viatjar a Teheran per donar suport a les dones manifestants, com l'escriptora feminista Kate Millett, van criticar amb duresa la posició del principal referent intel·lectual de Judith Butler –paradoxalment, Butler és avui una de les bêtes noires del moviment MAGA com a artífex de la ideologia de gènere–. Així doncs, l'atac de Trump a l'Iran tanca, d'aquesta manera, un cercle ben estrany. O potser no tant...
Amb el temps, la posició de Foucault s’ha convertit en un cas paradigmàtic de com els intel·lectuals europeus poden arribar a malinterpretar moviments polítics no occidentals quan els contemplen a través de categories pròpies i amb la intenció de presentar-los com una mena de "prova empírica" de les seves conviccions. La cosa, en tot cas, ve de molt més lluny i seria molt difícil de resumir en unes línies (la vaig documentar en un assaig que, per descomptat, no citaré).
