El fracàs del nacionalisme espanyol
A falta d’una imatge dels dirigents, que aquesta vegada no van voler retratar-se plegats, la foto de Colón 2021 contra els indults és la foto d’un fracàs del nacionalisme espanyol. La discussió sobre la quantitat de participants sempre és ociosa (25.000 són pocs, o molts, segons es vulgui veure: per a una convocatòria adreçada a totes les Espanyes, jo diria que són pocs) i en realitat no té interès. Ara bé, el que es respirava aquest diumenge a la plaça Colón de Madrid tenia molt poc a veure amb cap manifestació en defensa de la llibertat i la democràcia.
Sortir a manifestar-se en contra d’una mesura de gràcia ja és d’entrada un fracàs. Si, a més, entre el públic assistent hi ha una presència ben visible de neonazis, franquistes i feixistes, i els convocants troben bé que la seva causa s’uneixi a la d’aquesta gentola, aleshores el resultat ja és pitjor que un fracàs: és un acte amb un esperit, precisament, antidemocràtic i contrari a les llibertats fonamentals. La concurrència de personatges que en altre temps es van dir d’esquerres (com la inestimable Rosa Díez), i d’uns quants escriptors que hi fan el paper de Manolo el del Bombo, hi aporta una mica més d’esperpent. Aquesta vegada, a més dels habituals (Savater i Vargas Llosa, que té energies per lluitar per la unitat d’Espanya i pel Perú dels Fujimori, després d’haver-s’hi enfrontat en una altra vida), ha destacat la incorporació d’Andrés Trapiello com a mascota del dia.
Més enllà de la manifestació, el cert és que el nacionalisme espanyol es troba en hores baixes. El suposat líder del PP, Pablo Casado, veu com la campanya de les signatures contra els indults vegeta amb escassa vitalitat, mentre ell ni tan sols aconsegueix que els barons territorials del seu partit tanquin files entorn seu en una ocasió com la de la plaça Colón (només hi eren Ayuso, que li fa el llit, i Almeida, que s’ha enquistat a la batllia de Madrid). Vox fa el seu paper d’ultradreta que put a caliquenyo i suor rància en sortir dels toros i el futbol, però al cap i a la fi no és més que una ramificació del PP que durant un temps va formar el gruix de Ciutadans, ara desinflat.
El nacionalisme espanyol viu els indults com una veritable humiliació: des del fet que siguin votats al Congrés fins a la signatura que hi haurà de posar, com a acte degut, Felip VI (a qui encara anomenaran amic dels colpistes), tot el que té a veure amb els indults és, per a ells, una derrota insofrible. I és que, segons com es miri, ho és. El fet de concedir els indults demostra que els presos del Procés són presos polítics, la qüestió que el nacionalisme espanyol sempre ha negat amb més vehemència. Per això Pedro Sánchez s’aplica a presentar-los, els indults, com un acte de “magnanimitat”, amb la finalitat de disfressar el fracàs d’una repressió que ha consumit la credibilitat democràtica d’Espanya. Els que es van manifestar a Colón són, en resum, una colla de perdedors. La seva única victòria és exercir de llast, de pes mort que no permet avançar.
Sebastià Alzamora és escriptor.
