01/12/2020

Francesc Layret, segons Pere Coromines (1929)

3 min
Francesc Layret,  segons Pere Coromines (1929)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDevia ésser en les eleccions municipals de tardor de l’any 1905 que Francesc Layret fou elegit regidor per la ciutat de Barcelona. En els biennis 1906-07 i 1908-09, essent jo cap de la Secció d’Hisenda, el vaig tenir a la Comissió, per algun temps, de President. Acabava de cessar N’Ildefons Sunyol, que havia estat el meu patró a l’Ajuntament, i vaig tenir ventura d’En Layret per a tirar endavant els projectes tècnicament elaborats per mi: el “Contracte de Tresoreria”, la “Conversió del Deute” i el “Pressupost de la Reforma”. Era més jove que jo, i vull creure que aquesta fou la causa del respecte i de la consideració que sempre em va tenir. Quan fou necessari defensar el “Pressupost extraordinari de Cultura”, que jo havia redactat amb la col·laboració de Lluis de Zulueta en la part pedagògica, i d’Ignasi de Janer en la part administrativa (i ara retrec això perquè ja hi ha massa gent que se n’alaba), la compenetració amb Francesc Layret va prendre un caràcter íntim. Ell i l’Albert Bastardas, que cuidava de les coses de Foment, llevaren molt alta, per aquells temps, la bandera de la moralitat republicana, que tants d’altres havien de sollar. [...] Gumersind d’Azcárate i Francesc Giner de los Rios li havien emmotllat el pensament en la seva escola jurídica. Tots els problemes socials trobaven la seva fórmula en el concepte i en l’acció de l’Estat. Res no era impossible en religió, en sobirania, en organització social, si podia entrar en la forma limitada d’una llei. Els qui no coneixien íntimament En Layret, no comprendran mai com, sota el seu aspecte inflexible i rígid, palpitava un cor tendre. Del seu natural, era un home dolç, físicament dèbil. I aqueixa aparent contradicció es revelava principalment en els discursos i conferències, quan la seva veu càlida prenia una expressió dura, i dibuixava en l’aire les arestes d’una idealitat intransigent. [...] En la seva concepció social hi havia una aparent contradicció molt semblant a la de la fesomia amb el caràcter. En la forma era un jurista, un home de lleis, i, entendem-nos bé, de la llei, com sempre ha estat la llei, fórmula dura, coactiva, estricta en els seus manaments. Però en la substància, no admetia limitacions al seu anhel de justícia, que el duia a estar, per l’home, enfront de la família, i, per l’obrer, enfront del capital. [...] I heu-s aquí com les lluites per la sindicació obrera l’havien de trobar disposat a la “defensa jurídica” del dret d’associació utilitzat per a fins revolucionaris. Però a res més; perquè difamarà la seva memòria el que vulgui complicar el nom de Francesc Layret amb cap actuació sanguinària, ni com a autor, ni com a còmplice, ni com a inductor. En la vida honesta i pacífica de Francesc Layret no hi ha altra sang innocent vessada que la seva. No sé què em repugna més dels seus assassins, si la covardia o la poca-solta.

stats