La Franja de Ponent, avui (1984)

Article de l’empresari, polític i activista cultural Josep Espar i Ticó (Barcelona, 1927-2022) a l’Avui (16-VI-1984). El passat 1 de febrer va fer quaranta anys de la Declaració de Mequinensa sobre la llengua catalana a la Franja de Ponent. Divuit alcaldes d’aquest territori de la catalanofonia van demanar al conseller de Cultura de la Diputació General d’Aragó, Josep Bada, veí de Favara, el reconeixement i normalització de la realitat lingüística d’aquelles terres i l’ensenyament del català a l’escola. Més de dos mil alumnes van poder estudiar català el curs següent, el 1985-1986.

Hi ha una muntanya tan considerable de problemes i de prioritats en el moment actual de Catalunya que semblaria aconsellable deixar aparcades preocupacions aparentment marginals. La qüestió de la Franja de Ponent, per exemple. I amb tot, si es perdés la sensibilitat per la salut de tot el cos de la realitat catalana, confondríem realisme amb abandonisme. La tendència estaria consagrada: qui abandona una part, acaba abandonant el tot. Ningú no pot desentendre's del futur d'aquell tros concret, viu, pacient, d'un cos de poble que va més enllà de fronteres administratives. La pervivència lingüística i cultural de la Franja de Ponent és un testimoni de capacitat de resistència i és, sobretot, una diversitat que enriqueix el conjunt dels pobles que parlem català. Aquesta hauria de ser una de les conclusions de la lectura del llibre de Joaquim Monclús, La Franja de Ponent, avui (Edit. El Llamp), que dijous es presenta a Xarxa Cultural. Llegint-lo ens adonem de com és de viva, no solament la llengua, sinó fins i tot la consciència a la Franja. El llibre és l'expressió d'un llarg combat que ha començat a tenir els seus fruits: el passat febrer a Mequinensa es van reunir representants de divuit ajuntaments –Areny, Benavarri, Bonansa, Montanui, Pont de Montanyana, Tolba, Saidí, Fraga, Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp, Favara, la Canyada de Beric, Calaceit, Vall-de-roures, la Codonyera i Valljunquera (noms entranyables, descrits amb l'estimació del que se sent com a propi per Joan Sales a les Cartes a Màrius Torres i a Incerta glòria)–. Van acordar accelerar les gestions perquè el català sigui ensenyat com a assignatura optativa i perquè la Diputació General d'Aragó fomenti la producció literària autòctona. Sembla que la reacció de les autoritats autonòmiques ha estat positiva. De fet, també en nom del realisme, del que es tracta ara no és pas de reivindicar indiscriminadament i inconcretament els trets globals dels "Països Catalans". Es tracta de mantenir, i en molts casos de recuperar, la identitat de la població, dins una administració aragonesa que sembla de moment sensible i respectuosa. Com fa la Generalitat de Catalunya a la Vall d'Aran amb la llengua aranesa. Es tracta de mantenir les diòcesis eclesiàstiques fidels a les fronteres lingüístiques. Es tracta, com sempre, de mantenir els fets per poder justificar els drets, i fer-ho lògicament, pas a pas. Cal donar suport als qui lluiten més directament per aconseguir la normalització. Com diu Josep Iglésies al pròleg del llibre, molta part de la culpa ve del desinterès dels mateixos catalans. O d'un excés de purisme. Al llibre interessantíssim de Monclús, s'hi inclouen textos escrits seguint la parla autòctona. Si es pretengués "normalitzar" en nom d'aquests purismes, perdríem aquella diversitat dialectal que enriqueix les llengües. La recuperació de la identitat ha d'anar lligada a la recuperació de la pròpia llengua, de la que es parla, de la que se sent pel carrer. Tota la resta seria contraproduent i, en definitiva, coacció. I no hi ha res d'estable que s'aconsegueixi coactivament.