'Friends' i els estralls del pas del temps

Dijous la plataforma HBO oferia per fi el retrobament dels protagonistes de la sèrie Friends disset anys després de l’últim episodi de la sitcom. Aquesta reunió s’hauria hagut de produir fa un any, però la pandèmia va obligar a endarrerir-ne el moment fins ara. Han sigut moltes les sèries nord-americanes que durant el confinament han organitzat trobades virtuals dels seus elencs (El príncipe de Bel-Air, Glee, Mujeres desesperadas, Victorious...). La llarga espera de Friends per fer-ho de manera presencial ha provocat un suspens i un increment de l’expectativa que segur que ha determinat el resultat final: fa un any l’espectacle potser no hauria tingut el nivell de producció televisiva que ha acabat tenint. El temps d’espera ha contribuït a sobredimensionar el programa.

La retrobada de Friends és un espectacle organitzat únicament i exclusivament per a fans de la sèrie, i això determina la percepció de l’espectacle. És un programa pensat per a incondicionals. Qualsevol intrús o nouvingut seria incapaç de gaudir de la festa. 

Friends: The reunion té set nivells narratius diferents. 1) Els actors junts en un escenari a l’aire lliure entrevistats per James Corden, davant d’una font que imitava la dels títols de crèdit, i amb públic en una grada. 2) Els actors retrobant-se en el set de decorats de la sèrie, reconstruïts per a l’ocasió. 3) Els actors reproduint el concurs del capítol The one with the embryos, en què responien preguntes sobre la sèrie. 4) Els actors fent lectures dramatitzades d’alguns dels guions, que s’alternen amb fragments de la sitcom. 5) Vídeos de testimonis de fans -famosos i anònims- que expliquen la seva devoció per la sèrie i la seva utilitat com a teràpia pel bon humor. 6) Entrevistes als creadors Marta Kauffman i David Crane i al productor Kevin Bright, que expliquen les intrahistòries de la sèrie. 7) Els actors mirant les pífies de les gravacions. Tot plegat esquitxat per intervencions fugaces de personatges secundaris i altres cameos curiosos. La gràcia d’aquestes intervencions és que tenien l’impacte del convidat VIP sorpresa però duraven un minut i, per tant, no restaven protagonisme als autèntics reis de la festa. La potència d’un espectacle es fa evident quan pots convidar Justin Bieber i fer-lo sortir només deu segons disfressat de patata i que no hagi ni d’obrir la boca. El salt entre els diferents nivells narratius era constant i, per tant, els fans es veien engolits per un remolí d’anècdotes, imatges d’arxiu, personatges i actors molt dinàmic i entretingut que mantenia l’interès gràcies a dos factors determinants: la nostàlgia i l’efecte xafarder. Els estralls del pas del temps, les operacions estètiques, la lluita contra l’envelliment i l’augment de pes d’alguns protagonistes (sense oblidar el preocupant estat anímic i de salut de Matthew Perry) eren un subtil esquer. Friends no només apel·la a la nostàlgia d’uns personatges de ficció. Connecta amb l’enyor de la nostra pròpia joventut i amb la constatació del que el pas del temps ha fet amb nosaltres.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió