Fugir de Kabul

Per pur atzar –vull dir, sense cap intuïció sobre allò que succeiria poques setmanes després–, una de les meves lectures d’aquest passat juliol va ser el llibre de William Dalrymple El retorno de un rey. Desastre británico en Afganistán 1839-1842 (Madrid, Desperta Ferro, 2021, 518 pàgines). L’autor escocès hi fa una crònica brillant i a la vegada rigorosa sobre la que els historiadors anomenem “Primera Guerra Anglo-Afganesa”, un conflicte desfermat pels temors de Londres davant l’aproximació de la influència russa a les seves riques i crucials possessions de l’Hindustan.

Sobre aquest rerefons, els britànics organitzaren una expedició militar per instal·lar en el tron de Kabul un antic rei que els era deutor, Xah Xuja al-Mulk, i convertir l’Afganistan en un estat satèl·lit que mantingués l’imperi tsarista allunyat de les Índies. L’operació començà mig bé i –sense que la resistència hagués cessat mai del tot– el règim filobritànic conegué un parell d’anys (1839-1841) de relativa tranquil·litat. 

La tardor del 1841, però, el xoc sociocultural entre l’arrogància de les tropes angloíndies d’ocupació i els tradicionalíssims afganesos desfermà la revolta: els mul·làs van declarar la jihad contra els “lascius infidels”, Kabul se sublevà, els caps polític i militar britànics van ser fets a miques, Xah Xuja va ser assassinat i –com que aleshores no hi havia avions per a una evacuació ràpida– la retirada dels 16.500 “conqueridors” que restaven a la capital afganesa esdevingué una agonia dantesca, pràcticament   sense supervivents. L’Imperi Britànic –que era la primera potència militar del món– va voler venjar la humiliació amb una expedició de càstig el 1842 que alliberà ostatges, incendià ciutats i massacrà presoners, però va entendre que l’Afganistan era un país difícil de controlar. Verificar-ho havia costat a Londres l’equivalent de 50.000 milions de lliures esterlines actuals.

Gairebé dos segles després, aquell precedent dels inicis de l’Era Victoriana posa de relleu les constants de la “llarga durada” històrica. En el cas de l’Afganistan, això significa la perennitat dels conflictes interns tribals i clànics: el 1839 s’enfrontaven dues dinasties rivals, els barakzais i els sadozais; vencedors els primers, al cap d’una generació es van submergir en una guerra civil successòria (és clar que l’emir difunt havia tingut almenys 43 fills i filles...). ¿Cal recordar que, durant l’etapa de l’Afganistan soviètic, el Partit Democràtic Popular, únic i marxista-leninista, es va dividir en dues faccions (Khalq o “el Poble” i Parcham o “la Bandera”) que dissimulaven amb pretextos ideològics línies de fractura clàniques i clientelars i que es van enfrontar literalment a mort?

Tot el que ha succeït aquests darrers anys al país centreasiàtic és un déjà-vu: la formació d’un exèrcit nacional afganès tan costós com inútil a l’hora de la veritat ja la va conèixer Xah Xuja abans que l’hagi patit el president Aixraf Ghani; la venalitat i la corrupció dels polítics col·laboracionistes amb l’ocupant occidental ja apareixia a les cròniques del 1840, així com l’explotació, per part dels capitostos locals, dels donatius i suborns dels rics invasors; els canvis de bàndol, les lleialtats reversibles en funció de què se’n pot obtenir (riquesa, poder, honors...) han estat moneda corrent des de sempre; l’islamisme com a força política i galvanitzador bèl·lic contra els “infidels” existia a l’Afganistan abans que hagués nascut el rebesavi de Bin Laden.

Sí, és clar que les successives administracions dels Estats Units han comès nombrosos errors al llarg d’aquests vint anys: errors estratègics, errors tàctics, errors polítics i culturals, il·lusòries expectatives de modernització i democratització des de dalt, a punta de fusell... De tota manera, fatiga una mica tornar a llegir (a La Vanguardia!) tòpics tan suats i insostenibles com que els talibans “van ser alimentats pels Estats Units per derrotar l’URSS”. Contra l’ocupació soviètica (iniciada el desembre de 1979), la CIA i altres poders –des de la Xina a l’Iran o l’Aràbia Saudita– van donar suport als mujahidins (genèricament, "combatents"), que estaven fragmentats en una desena d’organitzacions, totes islamistes però en pugna per l’hegemonia. Un cop retirats els soviètics (febrer de 1989) i caigut el règim comunista (abril del 1992), les faccions i els senyors de la guerra mujahidins van començar una lluita de tots contra tots i van submergir el país ja devastat en un caos apocalíptic.  

Va ser justament com a reacció enfront d’aquest caos, i responent al desig d’un mínim d’ordre i seguretat de la majoria de la població, que el 1994 van aparèixer els talibans (de talib, "estudiant corànic"). Aguerrits, disciplinats i amb el suport pakistanès, en un parell d’anys van conquerir Kabul i instaurar el seu emirat. Després, donarien hospitalitat a Ossama bin Laden, s’esdevindria l’11-S el 2001, els nord-americans decidirien envair el país...; la resta de la història és prou coneguda.

Des del punt de vista occidental, la darrera aventura afganesa ha acabat també en desastre. Però constatar-ho, patir per la sort de les afganeses (i dels afganesos!), fer anàlisis crítiques de tot allò que ha passat, no ens hauria de fer perdre la perspectiva històrica.