16/02/2022

Fumar sí, l'amor no!

2 min

M’arriba un tuit dels amics d’Arran de Sabadell, @ArranSbd, que diu: “L’amor romàntic és violència masclista i mata”. Vaja. I a continuació l’explicació: “L’amor romàntic és un model que té com a objectiu la reproducció. En concret, és una eina més al servei del patriarcat capitalista per mantenir-nos a les dones en el rol d’objectes al seu servei”. Ai, mugró.

L’amor romàntic –en diem així– és, justament, un sentiment que depassa la qüestió sexual i, per tant, reproductiva. Si fem cas a la literatura o les cançons o les pel·lícules nadalenques és un sentiment exclusiu, perdurable (o ho vol ser) i incondicional. Dir i creure que l’amor romàntic té com a objectiu la reproducció obvia dues qüestions. La primera, que no només és heterosexual l’amor romàntic! Per cert, ara hi ha novel·les, pel·lícules i sèries d’amor romàntic LGTBI tan pelleringoses com les heteros. La segona, que molts dels herois romàntics (Romeu i Julieta, entre ells) no procreen perquè es lleven la vida, desesperats d’amor. Que tampoc caldria, eh?

Procrear o, si no ho voleu tan concret, tenir fills, no és una opressió del sistema. No sempre. És una cosa divertida que t’extreu sentiments d’amor i felicitat. Hi ha parelles romàntiques que no tenen fills per seguir sent romàntiques. Aquesta sensació única, tan física, tan concreta a la panxa, de no poder deixar de pensar en l’altre, de voler-lo xuclar i de voler que et xucli, aquesta idea de fondre’s amb algú no passa gaires vegades a la vida. De vegades, l’amor no és correspost. Potser no dura sempre (potser si dura sempre és insostenible). Voler-se tocar, escoltar, abraçar, que gustós que em sembla. Voler-se besar (que és un gest ben estrany, en realitat). Tant de bo els autors del tuit hi passin algun dia, per aquest túnel. Ofegar-se en almívar, un cop a la vida, no està malament del tot.

Empar Moliner és escriptora
stats