1. Volia el premi Nobel de la pau i va crear el departament de Guerra. Era una contradicció que no només ens havia de donar pistes sobre les intencions de l’home més poderós del món sinó, també, sobre les esquerdes de la seva capacitat intel·lectual. Quan al setembre va canviar el nom del ministeri de Defensa ja vam intuir que Donald Trump passaria a l’atac. I no s’hi ha posat per poc. Al gener, les forces militars dels Estats Units van entrar a Veneçuela, van capturar el president Nicolás Maduro i la seva dona i els van traslladar a una presó dels Estats Units. Al febrer, el raid de les tropes nord-americanes, amb aliança amb Israel, va matar el líder suprem de l’Iran, Ali Khamenei. Entre l’operació Resolució Absoluta de Veneçuela i l’operació Fúria Èpica de l’Iran, els morts es compten a centenars. De moment. Les conseqüències de l’atac a Teheran són impossibles de predir. Segons el Financial Times, aquesta decisió de Trump és “la més fatídica de la seva presidència”.
2. Potser el món serà millor sense Maduro, un dictador blanquejat per les tupinades a les urnes, i encara serà molt millor sense el règim dels aiatol·làs, fonamentalistes islàmics i patrocinadors de grups armats de la zona, com Hezbollah o Hamàs. Potser sí que Veneçuela tendirà, a poc a poc, cap a uns estàndards democràtics més homologables, i la ciutadania de l’Iran podrà aprofitar l’ocasió per fer la revolució que començava a treure el nas. Però les dues accions bèl·liques d’aquest 2026 són l’exemple més palpable que la fi no justifica els mitjans. Donald Trump ha tirat pel dret, sense el necessari permís del Congrés dels Estats Units i sense el vistiplau d’unes Nacions Unides que, si segueixen per aquest camí de paràlisi i inutilitat, aviat podran convertir els seus edificis en un museu arqueològic. Que un home inculte, narcisista compulsiu, amb vocabulari de nen de 9 anys i incontinència gàstrica s’erigeixi en salvador mundial, és preocupant. Que ho faci sistemàticament al marge de la llei, significa carregar-se el dret internacional i la tan necessària diplomàcia.
3. Quines són les intencions de Trump, amb aquests atacs? Per més que ho justifiqui amb l’amenaça nuclear de l’Iran o amb el narcoterrorisme de Veneçuela, en el rerefons, sempre hi ha el petroli. Hi ha, també, la necessitat de recuperar la popularitat en any electoral, atès que al novembre hi hauria les mid-term per renovar la Cambra de Representants i part del Senat. Trump s’hi juga molt. Però aquestes dues operacions militars també han arribat quan la desclassificació dels arxius d’Epstein semblaven més a prop d’ensenyar fotografies i documents que comprometien el president dels Estats Units. Una investigació de The Guardian relata que podrien aparèixer resums d’entrevistes de l'FBI en què una dona afirmava haver estat abusada per Trump, quan ella era menor d’edat, amb la complicitat d’Epstein. En aquest context, es penja la medalla d’haver liquidat Ali Khamenei, “una de les persones més malvades de la història”. Busca l’aplaudiment mundial i la redempció del seu passat. El comptador dels delictes, però, mai no hauria de tornar a zero. No hi ha prou fum per a la cortina dels seus furors menys èpics.
4. A tot això, no podem deixar de banda la persecució malaltissa dels immigrants, ni la follia mundial dels aranzels, ni el control dels mitjans de comunicació, ara que la CNN i la CBS ja han quedat atrapades a la seva teranyina de propaganda. Amb aquest panorama, Robert De Niro ha titllat Trump “d’idiota”, ha dit que està destruint els Estats Units i ha donat la solució: “Ens n’hem de desfer, cal fer-lo marxar de l’oficina, perquè ell no se n’anirà”. Però... Qui té un Trump per alliberar-nos de Trump?
