Avui, que encara valorem enquestes, deixin-me anar, un instant, a l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, del PP, que va fer una sorprenent defensa del Pacte per la Llengua. Amb la sagacitat política i l’instint que el caracteritzen, no ignorava, fent-lo, que “els seus” se li llençarien al damunt, i no ignorava, tampoc, que no rebria cap lloança per part dels altres. Utilitzant la llengua catalana com l’han utilitzat altres col·legues seus, de manera “orgànica” i “natural”, està tornat –ell sol, no cal dir-ho– al PP d’abans, el dels que en cap moment posaven bastons a les rodes a una llengua que parlaven amb tota normalitat. El PP dels dirigents que duien –en conec casos– els fills a escoles catalanistes, on la llengua vehicular es donava per suposada i el que importava eren les matèries. Què en deu pensar (en el fons, dic) Dolors Montserrat?
Per al PP de Madrid, el PP català ha de ser, només, una comparsa (i no massa lluïda). Alejandro Fernández –un altre polític fi– ho sap massa bé. Entenc aquesta frase, calculada i impensada, com la de l’altre dia d’Ignacio Garriga, el líder de Vox, que deia que volia veure com els seus fills ballaven sardanes (sí, sardanes; deuen ser els únics nens de Catalunya que ho fan) sense que “fossin substituïdes per la festa del xai”. Declaracions com aquestes –que d'altra banda en un lloc com Galícia o el País Basc són normals en els del PP– són aquí obra i gràcia d’un nou actor en la comèdia d’embolics de la política nostrada: Aliança Catalana.
Amb la irrupció, que ja es preveia fa dies exitosa, d’Aliança Catalana, els partits de dreta, esquerra i centre han de triar quina beguda són a la carta de còctels. La que triomfa és aquesta. Copiem-la, però que no es noti. No la fem més fluixa, que es diluirà. No la fem més forta, que ens emborratxarem. Els que han triat fer-la sense alcohol estan veient com la gent canvia de bar.
