La “gauche divine” de Colita (1971/1977)

Dels articles de Manuel Vázquez Montalban (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) a 'Triunfo' (30-I-1971) i d’Ana Maria Moix (Barcelona, 1947-2014) a 'Vindicación Feminista' (1-II-1977). Traduccions pròpies. El passat Cap d’Any va morir la fotògrafa Isabel Steva Hernández 'Colita' (Barcelona, 1940-2024), periodista representativa, com Ana Moix, de l’efervescència cultural alternativa a la Barcelona del tardofranquisme.

[...] La fotògrafa Colita, propiciada per l’empresari Oriol Regàs, es va decidir a muntar una exposició fotogràfica dels implicats en l’affaire de la gauche divine. L’operació es va gestar el novembre i anava a ultimar-se a inicis de desembre. Les fotos ja s’havien fet, el local contractat, tot preparat, fins que el clima de gravetat que anava adoptant la situació del país va aconsellar als promotors la suspensió de l’acte. La fotògrafa havia fet llistes prèvies de “divins”, no perquè tinguessin títol acadèmic de ser-ho o carnet de partit “diví”, sinó perquè les acusacions de gauche divine anaven dirigides a persones i grups concrets. Alguns de la llista es van negar a aparèixer a l’exposició: la majoria, no, i van creure contribuir d’aquesta manera a excitar l’ensopit sentit de l’humor del país. Però va ser curiosa l’actitud general dels implicats: molts rebutjaren ser d’esquerra; en canvi, van acceptar ser bastant “divins”; altres es van confessar ser d’esquerra, però no creien tenir res de “divins”. De totes maneres, a tots els semblava una devaluació mútua la reunió significadora dels termes gauche i divine, i en primera i última instància no sabien què volia dir l’expressió. Així es va arribar a un títol asèptic: l’exposició anava a retolar-se “Gent divine”; d’aquesta forma, la broma quedava més clarificada i no es col·laborava pas a la devaluació de la paraula gauche i la seva real significació. Per què aquesta meticulositat nominalista? Perquè gauche divine era gairebé això: un mer nom posat a un fantasma a qui ningú no s’havia enfrontat amb lucidesa, només amb emotivitat, a causa de l’aspecte polit del fantasma, a la seva blancor de biodetergent i a les seves bromes una mica pesades. [...] 

Manuel Vázquez Montalbán 1971

[...] Colita ha esdevingut un dels fotògrafs més prestigiosos del país. S’ha dedicat al reportatge, a la foto-fixa i altres vessants de la professió. A banda de col·laborar en una extensa llista de periòdics i revistes, ha publicat diversos llibres: Una tumba, amb text de Juan Benet; Luces y sombras del flamenco, amb Pepe Caballero Bonald; Antifémina y La mujer en España, amb Maria Aurèlia Capmany. Però el camp en el què ha treballat, destacat i que prefereix, és el retrat: el 1973 va publicar 24 x 24, llibre d’entrevistes amb fotos a escriptors, pintors, pensadors, actors, dibuixants, etc.; el 1971 va presentar una exposició de retrats: La Gauche qui rit, visió irònica del cercle bocaccià dels 70, i l’any passat, en el FAD, Tarja d’identitat. Tot treball sobre la realitat, triï el llenguatge que triï, suposa copsar-la, enriquir-la, destruir-la, substituir-la, etc. segons els casos. En el de Colita, i referint-nos al retrat, el seu és un treball de transformació a la inversa, no afegeix res al personatge; ben al contrari, el despulla de la màscara amb la qual sol revestir-se a canvi de res: deixar-lo tal com és. [...] L’exposició oberta ara a la Sala Vinçon, la primera que presenta Colita en color, no hi penja cap fotografia. En els tres ambients creats per Xavier Olivé (l’habitació d’una jove de províncies, amb mobiliari i aparell radiofònic de postguerra, fils, brodats i labors; un camerino típic d’una estrella en els seus començaments; i un espai muntat a base de vestits i objectes sofisticats característics del gran moment estel·lar de la diva) s’integraven les fotos –iròniques, belles, jocoses i perfectes– de Colita: sortien d’una caixa de labors, apareixien entre retalls de premsa, en un àlbum familiar, etc., o simulant una pàgina de Vogue dedicada la diva [...]

Ana Maria Moix 1977