Els genocidis deixen una empremta profunda en la història de la humanitat. No només es tracta que s'hi matin persones, sinó que també deixen ferides psicològiques profundes que es transmeten de generació en generació –la paraula trauma prové del grec i significa ferida–. És el que passarà amb els nets i netes de les persones que sobreviuran a l’extermini de Gaza. Tot i que no hagin vist una sola bomba, aquests infants portaran dins seu una càrrega emocional i psicològica heretada. Aquesta càrrega de dolor de generacions anteriors és el que es coneix com a trauma transgeneracional i fa referència a la transmissió del dolor, la por, la desconnexió emocional i altres seqüeles psicològiques dels esdeveniments traumàtics a la descendència. Per tant, l’ombra de la matança inhumana d'avui sobre els palestins, aquest poble la carregarà durant generacions i generacions.
La història ens posa davant una paradoxa, i és que aquest concepte es va començar a estudiar als anys seixanta, a partir de descendents de supervivents de l’Holocaust. A partir de jueus criats per pares i mares trencats pel dolor, entre silencis eixordadors que els van generar sentiments d’ansietat, culpa o por, sense saber ben bé d’on venia tot allò. Com deia Helen Epstein, filla de supervivents: “Carregàvem records que no havíem ni viscut”.
Així doncs, els traumes no elaborats i d’alt impacte poden ser heretats de forma inconscient, a través de mecanismes com el silenci familiar, la sobreprotecció o la repetició inconscient de patrons de conducta i emocions. La majoria de la població palestina que avui pateix aquest genocidi són fills i filles de refugiats. Descendents d’un poble que acumula una realitat de pèrdua, exili i violència, fet que encara pot fer més profundes i complexes les ferides del futur.
Segons Save the Children (2024), el 86% de la mainada de Gaza mostra signes greus de trauma –com mutisme, enuresi, atacs d’ansietat i trastorns del son–. I això és només la punta de l’iceberg. Diversos estudis ja estan apuntant als efectes dels traumes psicològics i s’ha conclòs que fins i tot poden deixar marques en l’expressió genètica (epigenètica), perquè la por, el patiment, el dolor o la pèrdua viscuts per una generació poden afectar el cervell i el cos de la següent. Segons algunes investigacions, descendents de víctimes de genocidis comparteixen alguns símptomes, com la dificultat per confiar, la hipervigilància, les relacions afectives complicades, la baixa autoestima…
A Gaza el problema s'intensifica perquè el trauma encara no s’ha convertit en passat: és present i aquest poble encara pateix matances, ocupació, desplaçament i atacs i és víctima de la impunitat. Per això els processos de dol i de reparació són impossibles: ho seran fins que la violència no s’aturi.
Quan sigui possible, se n'haurà d'estar pendent i trencar la cadena del trauma transgeneracional: no és fàcil però és imprescindible. Caldrà escoltar, recordar, reconèixer per reparar i dignificar les seves vides i la seva història. Això només pot passar quan el patiment deixi de repetir-se cada dia.
