19/04/2020

Giscard d’Estany va al quiosc

3 min
“A l’home sense cap la veu atrapada per la mascareta de cartró  li recordava el deix de Darth Vader”.

“Si voleu dormir no us amoïneu, jo m’he tornat insomne”, va dir el Giscard d’Estany amb la veu atrapada per la mascareta de cartró. A l’home sense cap aquell ressò li recordava el deix de Darth Vader, però no amb la seva veu original, ja que les pel·lícules de La guerra de les galàxies les havia vist amb doblatge del Constantino Romero. Aquesta impressió va banyar de malenconia el seu cor escapçat, ja que ara trobava a faltar qualsevol consideració, un apunt adequat, del senyor Bonastre, que en sabia tant d’aquestes coses. Com els devia anar als seus veïns i a la Maire per aquells carrers tan foscos? De ben segur que devien estar de camí cap al mar. I la Llobarra, quines peripècies els esperaven amb ella? A l’Agostinho Acevedo Ferreira la veu encartonada d’aquell home li va fer por, més aviat, perquè el que li recordava era una altra veu extrasensorial que havia sentit a l’instant que tothom s’afanyava a considerar com el de la seva mort. ¿De veritat que tots els presents en aquell restaurant de Valença do Minho, tant clients com cambrers, s’havien posat d’acord per dir el mateix? No, tampoc era això. N’hi havia uns que deien que sí i uns altres que deien que no; però com que els primers eren majoria, aquesta opinió va adquirir la categoria de versió oficial. Una suma de veritats el que fa és una veritat més grossa, encara que per això no hagi de ser més autèntica que una veritat petita. Amb les persones passa el mateix, i per aquesta raó hi ha hagut tanta gent que s’ha acostumat a anar al cine sola.

El Giscard d’Estany va deixar la revista a terra i va recolzar les mans als genolls en un gest de seguretat i complicitat. Abans de continuar parlant, es va treure la careta, però no els guants, que portaven brodats motius alpins. “Ja sé que aquesta revisteta té més perill que un electorat sense partit, però ara no us feu una idea equivocada de mi. La miro només per les armes. D’adolescent era molt aficionat al modelisme plàstic. ¿Vosaltres no anàveu al quiosc a comprar sobres de Montaplex? Jo vaig començar d’aquesta manera. M’encantava el submarí atòmic. Com ja us he dit abans, no hi ha lloc on no m’aparegui un parent, un cosí, una cosina... I bé, la veritat és que a la casa Montaplex no hi tenia cap familiar, però l’amo del quiosc, el senyor Bonastre, que li deien, sí que era cosí del meu pare. També hi venia xiclets Bazooka Joe, Pitagols i dentadures de Dràcula de plàstic. El va tancar ja fa molt, perquè sembla que amb aquesta ocupació no tenia gaire temps per mirar la televisió, que era el que més li agradava a la vida. Jo li havia agafat molta estima, encara que de llavors ençà no l’he tornat a veure. Què se’n deu haver fet?” L’home sense cap es va quedar bocabadat i va respondre: “Se n’ha anat a Ocata aquesta nit”.

stats