La gran teoria que ha portat Putin a la guerra

El sagnant assalt del president Vladímir Putin a Ucraïna, fa gairebé un mes, encara sembla inexplicable. Els coets que plouen sobre els edificis d’apartaments i les famílies que fugen són ara la cara de Rússia al món. Què podria induir Rússia a fer un pas tan fatídic i optar per convertir-se en un estat pària?

Els esforços per entendre la invasió tendeixen a caure en dues grans escoles de pensament. La primera se centra en el mateix Putin: el seu estat d’ànim, la seva comprensió de la història o el seu passat al KGB. La segona invoca factors externs a Rússia, principalment l’expansió cap a l’est de l’OTAN després de la fallida de la Unió Soviètica el 1991, com a font subjacent del conflicte.

Però per entendre la guerra a Ucraïna hem d’anar més enllà dels projectes polítics dels líders occidentals i de la psique de Putin. L’ardor i el contingut de les declaracions de Putin no són nous ni exclusius en ell. Des de la dècada de 1990, a Rússia s’estan gestant plans per incloure Ucraïna i altres estats postsoviètics en una superpotència transcontinental. Una teoria revitalitzada sobre l’imperi euroasiàtic ens explica tots els moviments de Putin.

La fi de la Unió Soviètica va desorientar les elits de Rússia i les va despullar del seu estatus especial en un gran imperi comunista. Què havien de fer? Per a alguns, la resposta va ser dedicar-se a guanyar diners, a la manera capitalista. En els anys salvatges posteriors al 1991, molts van ser capaços d’acumular enormes fortunes amb un règim indulgent. Però per a d’altres, que havien fixat els seus objectius en condicions soviètiques, la riquesa i una economia de consum vibrant no eren suficients. Els egos postimperials van sentir molt la pèrdua de l’estatus i la importància de Rússia.

A mesura que el comunisme va perdre impuls, els intel·lectuals van buscar un principi diferent sobre el qual es pogués organitzar l’estat rus. Les seves exploracions van prendre forma breument en la formació de partits polítics, incloent-hi moviments rabiosament nacionalistes i antisemites, i amb un efecte més durador en el renaixement de la religió com a fonament de la vida col·lectiva. Però a mesura que l’estat anava fent malbé la política democràtica als anys noranta, noves interpretacions de l’essència de Rússia es van consolidar i van oferir consol i esperança a les persones que s’esforçaven per recuperar el prestigi del seu país al món.

Un dels conceptes més atractius va ser l’eurasianisme. Sorgida de l’enfonsament de l’Imperi Rus el 1917, aquesta idea plantejava Rússia com una organització política euroasiàtica formada per una profunda història d’intercanvis culturals entre persones d’origen turc, eslau, mongol i d’altres regions asiàtiques. El 1920, el lingüista Nikolai Trubetskoi, un dels diversos intel·lectuals emigrats russos que van desenvolupar el concepte, va publicar Europa i la humanitat, una crítica contundent al colonialisme i l’eurocentrisme occidentals. Va fer una crida als intel·lectuals russos a alliberar-se de la seva fixació per Europa i a construir sobre el “llegat de Genguis Khan” per crear un gran estat rus-eurasiàtic que abastés el continent.

L’eurasianisme de Trubetskoi era una recepta per a la recuperació imperial sense comunisme, que segons ell era una importació occidental perjudicial. En canvi, Trubetskoi posava èmfasi en la capacitat d’una ortodòxia russa revigoritzada per proporcionar cohesió a Euràsia, amb una cura sol·lícita pels creients de les moltes altres religions practicades en aquesta enorme regió.

Reprimit durant dècades a la Unió Soviètica, l’eurasianisme va sobreviure a la clandestinitat i va irrompre en la consciència pública durant el període de la perestroika de finals dels anys vuitanta. Lev Gumiliov, un geògraf excèntric que havia passat 13 anys a les presons i els camps de treballs forçats soviètics, va emergir com un aclamat guru del renaixement euroasiàtic als anys vuitanta. Gumiliov va posar èmfasi en la diversitat ètnica com a motor de la història global. Segons el seu concepte d’“etnogènesi”, un grup ètnic podria, sota la influència d’un líder carismàtic, convertir-se en un “super-ètnos”: un poder repartit per una enorme àrea geogràfica que xocaria amb altres unitats ètniques en expansió.

Les teories de Gumiliov van atreure molta gent que es va fer un lloc durant els caòtics anys noranta. Però l’eurasianisme es va injectar directament al torrent sanguini del poder rus en una variant desenvolupada per l’autoproclamat filòsof Aleksandr Duguin. Després d’intervencions infructuoses en la política dels partits postsoviètics, Duguin es va centrar a desenvolupar la seva influència allà on rau el poder: a l’exèrcit i en els responsables polítics. Amb la publicació l’any 1997 del seu llibre de 600 pàgines titulat Els fonaments de la geopolítica: el futur geopolític de Rússia, l’eurasianisme es va traslladar al centre de l’imaginari polític dels estrategs.

En l’ajustament de Duguin de l’eurasianisme a les condicions actuals, Rússia tenia un nou oponent: ja no només Europa sinó tot el món “atlàntic” liderat pels Estats Units. I el seu eurasianisme no era antiimperial, sinó tot el contrari: Rússia sempre havia estat un imperi, el poble rus era “poble imperial” i després de l’esgotadora rendició de la dècada dels 90 a l’“enemic etern”, Rússia podria renéixer en la següent fase del combat global i convertir-se en un “imperi mundial”. Pel que fa a la civilització, Duguin destacava la connexió a llarg termini entre l’ortodòxia oriental i l’Imperi Rus. El combat de l’ortodòxia contra el cristianisme occidental i la decadència occidental es podria aprofitar per a la guerra geopolítica que ve.

La geopolítica euroasiàtica, l’ortodòxia russa i els valors tradicionals: aquests objectius han donat forma a l’autoimatge de Rússia sota el lideratge de Putin. Els temes de la glòria imperial i la victimització occidental s’han propagat per tot el país; el 2017 van ser batejats a la monumental exposició Rússia, la meva història. L’exposició recollia la filosofia eurasiàtica de Gumiliov, el martiri sacrificial de la família Romanov i els mals que Occident havia infligit a Rússia.

¿On figurava Ucraïna en aquest renaixement imperial? Com a obstacle, des del primer moment. Trubetskoi argumentava en el seu article del 1927 “ Sobre el problema d’Ucraïna” que la cultura ucraïnesa era una “individualització de la cultura de tot Rússia” i que els ucraïnesos i els bielorussos haurien d’unir-se amb els russos al voltant del principi organitzador de la seva fe ortodoxa compartida. Duguin va ser molt més directe en el seu text del 1997: la sobirania d’Ucraïna representava un “enorme perill per a tot Euràsia”. El control polític i militar total de tota la costa nord del mar Negre era un “imperatiu absolut” de la geopolítica russa. Ucraïna havia de convertir-se en “un sector purament administratiu de l’estat centralitzat rus”.

Putin s’ha imprès aquest missatge al cor. El 2013 va declarar que Euràsia era una zona geopolítica important on el “codi genètic” de Rússia i els seus nombrosos pobles es defensarien contra el “liberalisme extrem a l’estil occidental”. El juliol de l’any passat va anunciar que “els russos i els ucraïnesos són un sol poble”, i en la seva furiosa diatriba durant la vigília de la invasió, va descriure Ucraïna com una “colònia amb un règim titella”, on l’Església ortodoxa està sota assalt i l’OTAN es prepara per a un atac a Rússia.

Aquest conjunt d’actituds -queixes sobre l’agressió occidental, exaltació dels valors tradicionals davant la decadència dels drets individuals, afirmacions del deure de Rússia d’unir Euràsia i subordinar Ucraïna- es va desenvolupar en el caldo de cultiu del ressentiment postimperial. Ara infonen la visió del món de Putin i inspiren la seva guerra brutal.

L’objectiu, evidentment, és l’imperi. I la línia no es limitarà a Ucraïna.

Copyright The New York Times