16/02/2022

L'OTAN, Rússia i els guanyadors del canvi climàtic

3 min
Cartells de direccions prop del Pol Nord.

¿Hi ha guanyadors de l’escalfament global? ¿Que no som tots perdedors? Doncs no. La immensa majoria dels habitants del planeta són perdedors, però hi ha guanyadors: són pocs i molt poderosos. Tots els treballs dels experts, recollits sistemàticament pel Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, apunten sempre en la mateixa direcció: la part de la Terra que més s’escalfarà és el casquet polar àrtic i les seves àrees circumdants, molt per sobre del que patirà l’Antàrtida. De fet, el món per damunt del paral·lel 50 de l’hemisferi nord notarà l’escalfament de la superfície de la Terra d’una manera més intensa que les àrees temperades i tropicals i que l’hemisferi sud, però els seus efectes seran percebuts majoritàriament com a positius pels habitants d’aquesta part del planeta.

El perill de guerra a Ucraïna ha posat els grans interessos estratègics de Rússia, la Unió Europea i els Estats Units damunt de la taula. En termes econòmics es tracta del proveïment de gas natural. En termes militars es tracta de fixar on hi ha la frontera de l’OTAN i on Rússia considera que és segura o amenaçadora. De sobte, els grans desafiaments globals han esdevingut transparents. 

No s’ha mencionat gens un gran conflicte estratègic vinculat a la producció i consum d’energia que hi ha darrere d’aquest xoc de blocs econòmics: l’explotació dels guanys de l’escalfament climàtic. ¿Quins països hi ha per damunt del cercle polar àrtic? Essencialment, i per ordre d’importància territorial: Rússia (Sibèria, principalment), el Canadà, Dinamarca (Groenlàndia) i els Estats Units (Alaska). En molt menor mesura, Noruega, Suècia i Finlàndia. En termes proporcionals i no absoluts, és Groenlàndia la que estarà més impactada. Parlem, en conjunt, d’uns sis milions de quilòmetres quadrats actualment poblats per uns quatre milions de persones. 

A més de les terres hi ha les aigües vinculades a aquests estats, essencialment els països que donen a l’oceà glacial Àrtic i als mars adjacents de l’Atlàntic Nord: Rússia, els Estats Units (Alaska), el Canadà, Dinamarca (Groenlàndia) i Noruega. També una petita illa d’Islàndia. La navegació esdevindrà molt més factible –ja ho està esdevenint– i els cinc estats mencionats vigilen intensament per aprofitar les seves oportunitats. Pensem que la navegabilitat de l’oceà Àrtic permetrà que les rutes marítimes entre dos ports tan importants com Xangai i Hamburg s’escurcin en uns sis mil quilòmetres comparades amb l’actual ruta pel canal de Suez. El desglaç permetrà accedir molt més fàcilment als recursos del sòl i el subsol, que poden aportar enormes riqueses amb gran valor estratègic per a qui les posseeixi i per a qui les exploti. Atès que Dinamarca és l’estat més vulnerable i que Groenlàndia és la massa de terra més gran més propera al pol Nord, els EUA el pressionen de manera recurrent perquè els vengui Groenlàndia o, almenys, que els en faciliti l’explotació.

No perdem de vista el més important: què uneix tots aquests països més enllà del fred intens que hi fa? La frontera de l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord). Els EUA, el Canadà, Noruega i Dinamarca són membres fundadors de l’OTAN. L’actual secretari general és noruec i l’anterior va ser danès, típicament ex primers ministres. Rússia se sent permanentment tensionada per l’amenaça de l’OTAN. A Ucraïna, a l’est d’Europa i a l’Àrtic. El conflicte entre l’OTAN i Rússia és global, però alhora està íntimament vinculat a l’aprofitament dels guanys de l’escalfament global.

¿Hi ha molts més països que estiguin situats per damunt del paral·lel 50, potencialment beneficiaris de l’escalfament global? Els més beneficiats, en termes d’extensió, i molt més que qualsevol dels altres, són Rússia i el Canadà, que hi tenen el gruix dels seus territoris –milions de quilòmetres quadrats–. També hi entra tot Europa al nord de França, incloses parts importants d’Ucraïna. De nou, estem dibuixant estats que es defineixen per si pertanyen a l’OTAN o per si són més amics de Rússia, o per si estan sotmesos a pressions de les dues parts.  

Hi ha molta terra potencialment conreable, que podria acollir desenes de milions d’emigrants de parts del món susceptibles d’inundar-se o de desertificar-se per l’escalfament global. Els recursos naturals, típicament al subsol, són encara més llaminers. I els drets de navegació, igual o més. Cada any que passa les condicions del món àrtic varien, i sempre en la direcció del desglaç. Les grans potències s’ho miren amb extraordinari interès i des de la primeríssima línia. No ens ha d’estranyar que el seu entusiasme per lluitar contra l’escalfament global sigui limitat –limitat per la mala consciència–. Però no ens enganyem, els guanys potencials són immensos, i estan a tocar. Ho canviaran tot.

Albert Carreras és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra, i director d'ESCI-UPF
stats