La guerra del Buenafuente

A cada pas se’ns apareix la Guerra Civil. Aquest estiu he ensopegat, a Vilert, un poblet del Pla de l’Estany, amb unes pintades de la CNT-FAI al mur d’un casalot abandonat, que en el seu moment devia ser noble i ric, situat davant l’església. Hi diu “Edifici incautat”, escrit en tinta vermella. Encara es llegeix bé. Caldria documentar-ho, però a primer cop d’ull sembla un grafit d’època. I fa impressió. Avui, quan sento gent que diu “Primer fem la independència i després ja veurem quin país volem i com ens governem”, penso en els anarquistes del 1936 que devien instal·lar-se a l’edifici de Vilert, que ves a saber les barbaritats que van cometre i que proclamaven “Primera la revolució, després guanyar la guerra”. Tanta coherència maximalista acaba malament. Llavors es va perdre la guerra davant el feixisme i va venir una dictadura de quaranta anys. Avui estem perdent el país. Els ideals s’han de treballar tocant de peus a terra, el dia a dia és la nostra vida.

Emès dimecres a la nit, el primer capítol del programa d’Eloi Vila, Quanta guerra!, va resultar impactant: ressegueix la peripècia bèl·lica de Mariano Moreno Guevara, l’avi matern de l’Andreu Buenafuente, del qual ell gairebé ho ignorava tot. Buenafuente és conduït fins a l’escenari on va morir el Mariano, que formava part d'un batalló de la CNT. Us recomano que recupereu el programa a TV3 a la carta. Com pot ser que haguem oblidant tant? Quin pes tan espès ha tingut el silenci, la desmemòria. Estic segur que Buenafuente, que confessa davant la càmera que li costa emocionar-se, en la intimitat, fora dels focus, deu estar passant un tràngol interior trasbalsador. És molt fort descobrir que el teu avi va ser un heroi de guerra durant dos anys, que va morir als 22 i que tu, de tota aquesta aventura tràgica, no en sabies res. A mi em va posar la pell de gallina. Quants milers de joves soldats segueixen sepultats i oblidats als camps? La guerra d’Ucraïna, amb les seves imatges recurrents, ens fa de recordatori diari del nostre drama històric, que vuitanta anys després encara no hem sabut pair. El guerracivilisme segueix marcant la vida política espanyola: només cal veure com la dreta mediàtica tracta el món podemita i com segueix campant impunement la catalanofòbia. És inevitable que els presos i exiliats del Procés, fruit dels fets d’octubre del 2017, ens recordin la repressió dels Fets d’Octubre del 1934, amb Companys i el seu govern (i tants alcaldes i regidors) entre reixes: més de 3.000 empresonats. Els represaliats del Procés en sumen més de 4.000.

La ferida de la Guerra Civil segueix oberta i mina la democràcia. La nova llei espanyola de la memòria és un (o mig) pas endavant respecte a la del 2007, però un cop més ha comptat amb l’oposició ferotge de la dreta, incapaç, com sempre, de desmarcar-se de debò del franquisme. Els qui durant la Transició van frenar tant com van poder el canvi s’erigeixen avui en els seus màxims defensors, en una operació de desmemòria i desvergonyiment. Si ningú no ho evita, quan arribi el dia d’un govern del PP amb suport de Vox (ara passarà una cosa semblant a la Suècia socialdemòcrata), aquesta llei serà paper mullat. 

L’historiador Borja de Riquer ja té quasi enllestida (ara sí) la gran biografia de Francesc Cambó, el polític més preparat de l’Espanya del primer terç del segle XX i un guanyador-perdedor de la Guerra Civil, com tants altres catalanistes d’ordre. Cambó, des de la dreta, estava preparat per modernitzar i pluralitzar (catalanitzar) l’Estat, però Espanya no estava preparada per acceptar ni un Cambó ni cap canvi veritable, fos d’esquerra o de dreta. Després d’una guerra, de quaranta anys de dictadura i de quaranta més de democràcia, ¿està Espanya preparada per fer el canvi constitucional que li caldria? ¿Està disposada a assumir el seu passat? ¿I a oferir a la Catalunya que vol marxar alguna cosa més que no sigui repressió? Em temo que tampoc.